LA MÀ DISSECADA

 LA MÀ DISSECADA

Ara fa uns vuit mesos, un amic meu, Louis R..., va reunir un vespre alguns camarades. Bevíem ponx tot parlant de literatura, pintura i explicant-nos alguns acudits. De sobte la porta es va obrir i un dels meus amics va entrar com un huracà.

-Endevineu d’on vinc! -exclamà immediatament.

-Aposto que de Mabille -va respondre.

-Ni t’hi acostes, vinc de P..., a Normandia, on he passat vuit dies i d’on porto un gran criminal amic meu, que us demano permís per presentar-vos.

Dient això, es va treure de la butxaca una mà dissecada; una mà horrible, negra, seca, molt llarga i crispada; els músculs, de força extraordinària, estaven limitats per una tira de pell a la punta dels dits; tot plegat pudia a malvat.

-Figureu-vos -digué el meu amic que l’altre dia venien les pertinences d’un vell bruixot de renom a tota la comarca; es passejava sobre un mànec d’escombra, practicava la màgia blanca i negra, i feia que les vaques tinguessin la llet blava. El vell bergant sempre tingué un gran afecte per aquesta mà que, segons deia, era la d’un cèlebre criminal ajusticiat al 1736, per haver llançat de cap la seva dona a un pou, i per haver penjat del campanar de l’església el capellà que els havia casat. Després d’aquesta doble proesa, el paio anà a córrer món i en la seva carrera tan curta com intensa va assaltar dotze viatgers i una vintena de monjos d’un monestir. 

-Però què vols fer-ne, d’aquest horror? -Vam exclamar.

-I doncs!, en faré el meu botó de timbre per espantar els creditors. 

-Amic meu -digué Henri Smith, un anglès molt flegmàtic-, Crec que aquesta mà és carn índia conservada mitjançant un procés nou, i t’aconsello que en facis brou.

-No feu broma, senyors -va rependre amb sang freda un estudiant de medicina-. I tu, Pierre, si t’he de donar algun consell, et diré que facis enterrar aquesta deixalla humana, per si de cas el seu propietari la vingués a reclamar; a més, potser aquesta mà ha après mals costums, ja coneixes la dita: “Qui ha matat, matarà”. 

-I qui ha begut, beurà- reprengué l’amfitrió. I passà a l’estudiant un gran got de rom. En Pierre va alçar el seu got i, adreçant-se a la mà, digué: 

-Brindo per la propera visita del teu amo.

        Després es parlà d’altres coses i cadascú tornà a casa seva. L’endemà, vaig anar a casa d’en Pierre.

-Què, com va? -vaig preguntar-li.

-Molt bé -em respongué.

-I la teva mà?

-L’has hagut de veure a la campana de la porta, on vaig posar-la ahir a la nit, però figura’t que algú, per fer-me una broma, ha trucat a mitjanit; he preguntat qui era, però com que ningú no responia, he tornat al llit i m’he adormit.

En aquell moment van trucar a la porta: era el propietari, un personatge groller i força impertinent. Entrà sense saludar:

-Senyor -va dir al meu amic -, us prego que tragueu immediatament la carronya que heu penjat a la corda de la campana; si no ho feu, em veuré obligat a fer-vos fora.

- Senyor -va respondre en Pierre amb molta gravetat -, insulteu una mà que no s’ho mereix, sapigueu que ha pertangut a un home molt cultivat.

El propietari es girà i va sortir per on havia entrat. En Pierre el va seguir, despenjà la mà i la lligà a la campana de la seva alcova.

- Més val així -va dir -. Aquesta mà em donarà pensaments seriosos cada nit. 

Al cap d’una hora el vaig deixar i vaig tornar a casa. 

La nit següent vaig dormir malament, estava agitat, nerviós; diverses vegades em vaig despertar sobresaltat. En fi, cap a les sis del matí, un cop violent a la porta de casa em va fer saltar del llit: era el criat del meu amic, a penes vestit, pàl·lid i tremolós.

-Ah, senyor! -exclamà, sanglotant-, han assassinat al meu pobre amo. 

Em vaig vestir i vaig córrer cap a cal Pierre. La casa estava plena de gent; Hi havia un moviment incessant, tothom comentava l’esdeveniment. Vaig arribar amb grans esforços a l’habitació. Quatre agents de policia estaven dempeus a l’interior, bloc en mà, examinant, parlant baix i escrivint; dos doctors xerraven prop del llit sobre el qual estava estirat en Pierre sense coneixement. No era mort, però tenia un aspecte espantós. Tenia els ulls oberts desmesuradament, les nines dilatades semblaven mirar fixament amb un terror inexpressable una cosa horrible i desconeguda. Tenia els dits crispats i, al coll, les marques de cinc dits que s’havien enfonsat profundament en la carn. Llavors una cosa em colpí, quan vaig mirar el timbre de l’alcova: la mà dissecada no hi era. Els metges, sens dubte, la devien haver tret per no impressionar la gent que entrés a l’habitació. No vaig preguntar què se n’havia fet. Retallo ara d’un diari de l’endemà el relat del succés: 

“Un atemptat horrible es va cometre ahir en la persona d’un jove, el senyor Pierre B..., estudiant de dret, de Normandia. El jove havia entrat a casa cap a les 10 del vespre; va  dir al seu criat, el senyor Bonvin, que ja es podia retirar, i se n’anà a dormir. Cap a mitjanit, aquest home va ser despertat per la campana del seu amo, que sonava amb fúria. Va tenir por, encengué una espelma i esperà; la campana s’aturà durant un minut, i després va rependre amb tal força que el criat, boig de terror, anà a despertar el porter; avisaren la policia, que arribà al cap d’un quart d’hora, aproximadament, i tiraren la porta avall. 

“Un espectacle horrible s’oferí als seus ulls. Els mobles tirats per terra indicaven que hi havia hagut una lluita terrible. Enmig de la cambra, estirat, amb els membres erts i la cara lívida, amb els ulls esgarrifosament dilatats, hi havia el jove Pierre B... sense moviment; tenia al coll les empremtes profundes de cinc dits. L’informe del doctor Bourdeau, cridat immediatament, diu que l’agressor devia tenir una força prodigiosa i una mà extraordinàriament prima i nerviosa. Res no fa sospitar el mòbil del delicte, ni qui pot ser-ne l’autor”.

L’endemà es llegia en el mateix diari:

“El senyor Pierre B..., la víctima de l’espantós atemptat, va recuperar el coneixement després de dues hores de cures intensives a càrrec del doctor Bourdeau. La seva vida no corre perill, però es tem pel seu judici. No hi ha rastre del culpable.”

En efecte el meu pobre amic estava boig; durant set mesos, vaig anar-lo a veure cada dia a l’hospici, però no recuperà ni un bri de raó. En el seu deliri, se li escapaven paraules estranyes i tenia una idea fixa: es creia perseguit per un espectre. Un dia em van venir a buscar urgentment perquè estava pitjor, i el vaig trobar agonitzant. Durant dues hores va romandre calmat, després, de cop i volta, s’alçà del llit, cridà agitant els braços i pres d’un espantós terror: 

- Agafa-la! Agafa-la! M’escanya, socors, socors!

Va donar dues voltes a l’habitació cridant, després caigué mort, de cara a terra. Em vaig haver d’encarregar de portar el seu cos al poblet de P..., a Normandia. Era d’aquest mateix poble que havia vingut el vespre que ens va presentar la mà dissecada. El seu cos va ser tancat en un fèretre de plom, i quatre dies més tard em passejava amb el vell capellà del poble pel petit cementiri on havien cavat la seva tomba. Feia un temps magnífic, el cel era blau i ple de llum. Se sentia el soroll de pales dels enterradors que cavaven la tomba. De sobte ens van cridar i vam anar a veure què volien. Havien trobat un taüt. D’un cop de pic van fer saltar la tapa i vam veure un esquelet desmesuradament llarg que, des dels seus ulls buits, semblava desafiar-nos; vaig tenir un malestar, no sé per què em vaig espantar.

-Mireu! -exclamà un dels homes-. El bergant té un monyó tallat, heus aquí la seva mà.

-Fixa’t -Va fer l’altre, rient -, et mira i et saltarà a la gola perquè li tornis la mà.

-Vinga -digué el capellà-, deixeu els morts en pau i tanqueu el taüt, cavarem en un altre parc la tomba del senyor Pierre.

L’endemà tot havia acabat i vaig reprendre la ruta cap a París, després d’haver deixat cinquanta francs el vell capellà perquè fes misses per al repòs de l’ànima d’aquell de qui havíem pertorbat la sepultura

GUY DE MAUPASSANT, La tomba i altres contes d’horror

(Adaptació)