Després d'investigar en la literatura, la premsa, les hemeroteques i arxius històrics, la música, avui quedava gaudir de l'art. Els joves han fet una recerca virtual en un parell de museus i una altra en les enciclopèdies d'art que tenim a la biblioteca.
Ahir les tres hores del PDI es van dedicar a la recerca bibliogràfica dins l'espai de la biblioteca. A partir d'un llistat amb 20 llibres l'alumnat havia de localitzar-los a les prestatgeries per després cercar la referència exacta de paràgrafs o versos o escenes teatrals i copiar-los o resumir-los per tal d'extreure conclusions.
Per les seves mans (per primera vegada i segurament l'última per a la majoria) van passar la Il·líada, l'Odissea, Els treballs i els dies, Medea, Antígona, Hipòlit, els lírics arcaics, les Novelas Ejemplares de Cervantes, Bècquer, Espronceda, Lorca, Jaume Roig i més. Buscaven què van dir aquests il·lustres personatges sobre les dones.
Oh, Zeus, per què portares a la llum del sol per als homes aquesta
calamitat ambigua, les dones, (...)Vet aquí l’evidència que la dona és un gran
mal: el pare que les ha engendrat i criat els dóna una dot i les estableix en
una altra casa per lliurar-se d’un mal.
Eurípides, Hipòlit, 616 i ss.
Avui, dos anys després, hem tornat a posar en marxa un Projecte Documental Integrat amb un grup de 4t d'ESO, amb l'objectiu de millorar la competència mediàtica i informacional, tan necessaria en aquest món virtual i ple de bulos. De moment hem fet activitats dins l'entorn físic de la biblioteca: la CDU, el teixell, armaris i prestatgeries; perquè primer toca conéixer l'espai físic.
La UNESCO va establir com a Dia Mundial de la Filosofia el 18 de novembre per tal de celebrar la importància del pensament filosòfic i animar les persones de tot arreu a compartir la seva herència filosòfica, en la idea de què la filosofia és la base per a la pau mundial. No sembla que els nostres polítics estiguin d'acord amb la UNESCO, a jutjar per la enèsima reforma. Però nosaltres sí considerem de suma importància la presència obligada de la filosofia i la resta d'àrees humanístiques; i per això, us convidem a fullejar les lectures que el departament de filosofia ha seleccionat i, si us animeu, a participar en un joc.
L'exposició estarà visible durant tota la setmana.
Probablement "Quina por!" fou una de les frases més sentides aquest divendres 29 d'octubre, dia triat per celebrar al centre allò que ja és una fusió de Tots Sants i Halloween. Al llarg del mes d'octubre es van anar preparant moltes activitats que han deixat el centre realment terrorífic: exposicions i lectures de contes de por, làpides amb inscripcions en anglès, parades de menjar propi d'aquests dies, i molt més que durant la pròxima setmana s'anirà publicant a les xarxes socials de l'institut.
La biblioteca no només hi ha participat, sinó que ha set un actiu motor en aquesta celebració. Al llarg del mes s'han anat publicant relats, poemes, microrelats, curts i audicions relacionats amb la temàtica i s'ha decorat la biblioteca. Mireu què polida ha quedat:
Veniu divendres a fer una volteta per la biblioteca més terrorífica que heu vista. No recomanable per a gent poruga.
«NANAS»
por Ary Blue
«Adoro las nanas que me canta mi padre cada noche, antes de dormir. Su voz suena fenomenal gracias al eco en las paredes de madera. Mi madre, sin embargo, dice que no son horas de ir al cementerio.»
«ELLOS»
por Sora Sans
«Encendió la lamparita que los ayudaba a dormir. Los arropó en sus camas y les dio el rutinario beso de buenas noches. Mientras entornaba la puerta y los miraba con una sonrisa de amor, la oyeron susurrar: Ya vienen.»
Aquest cap de setmana us deixem un paràgraf de "El monte de las Ánimas", de Gustavo Adolfo Bécquer, i com estem segures de què en voldreu més, us oferim la llegenda sencera i la meravellosa versió radiofònica en les veus de tres actors impressionants. Aprofiteu el cap de setmana!
"Desde entonces dicen que cuando llega la noche de difuntos
se oye doblar sola la campana de la capilla, y que las ánimas de los muertos,
envueltas en jirones de sus sudarios, corren como en una cacería fantástica por
entre las breñas y los zarzales. Los ciervos braman espantados, los lobos
aúllan, las culebras dan horrorosos silbidos, y al otro día se han visto
impresas en la nieve las huellas de los descarnados pies de los esqueletos. Por
eso en Soria lo llamamos el Monte de las Ánimas, y por eso he querido salir de
él antes que cierre la noche."
GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER
El Monte de las Ánimas
A la carretera de Brighton
L’autor: Richard Barham Middleton (1882 - 1911 ) poeta i narrador anglès recordat especialment pels seus relats breus. Molt coneguts són "El vaixell fantasma" i "En el camí de Brighton".
Va tenir una infantesa desgraciada, la qual cosa es reflecteix en algunes de les seves esfereïdores històries infantils: "Un drama de la infantesa", "El noi nou". Va conrear igualment el relat de fantasmes ("En el camí de Brighton"), l'humor negre ("El gran home"), el relat sarcàstic ("Un dia gris") ...
El narrador gal·lès Arthur Machen es va declarar admirador seu. De El vaixell fantasma va escriure: «És un llibre meravellós, tot ell és impregnat d'una cridanera qualitat que el diferencia granment d'altres. Penso que es tracta d'una obra veritablement bella ».
La reputació de Middleton va créixer després de la seva mort, i les seves històries han aparegut en nombroses antologies.
El sol s'elevava lentament i descobria un món resplendent de neu. A la nit havia gelat de valent, i un vent fred espolsava la neu fina del arbres.
Un rodamón, que dormia a la vora de la carretera, es va barallar amb la neu que colgava i després es va incorporar tot sorprès.
-Ospa!- va dir se-. Em pensava que era al llit, i resulta que he estat tota la nit dormint a la carretera.
Va estirar els braços i les cames i va espolsar la neu d'una sacsejada. En aixecar-se, el vent fred el va fer estremir.
-Suposo que he estat de sort d'haver-me despertat. M'hauria pogut congelar mentre dormia.
Va començar a caminar per la carretera d'esquena als turons. Al cap de poc va atrapar un noi que s'havia aturat a la carretera. El noi no duia abric, semblava increïblement fràgil enmig d'aquell ambient tan fred.
-Si no camines gaire de pressa faré una mica de camí amb tu – va dir el noi-. És una mica solitària, la carretera, en aquesta hora del dia.
El rodamón va assentir.
-A l'agost vaig fer 18 anys- va continuar el noi-. Fa sis anys que camino per la carretera.
-Aquesta nit he caigut al costat de la carretera, i he dormit allí mateix- va dir el rodamón-. Es un miracle, que no m'hagi mort de fred.
El noi se'l va mirar fixament.
-com ho saps, que no t'has mort?- Va replicar.
-No t'entenc -va dir el rodamón.
-No fa pas tant temps com jo, que ets rodamón -va dir el noi en veu aspra-. La gent com nosaltres pertany a la carretera, no en podem fugir. Ni quan ens morim. Jo fa sis anys que camino per la carretera, i què, et penses que no sóc mort?-
Va preguntar-. Em vaig ofegar mentre em banyava a Margate. I un gitano em va matar amb una barra de ferro, i em va esclafar el cap d'un cop. I m'he congelat dues vegades, com tu aquesta nit. I en aquesta mateixa carretera un cotxe em va atropellar. Però continuo caminant, no hi puc fer res. Mort! T'ho dic de debò, no ens en podem sortir ni que vulguem.
Al noi li va agafar un atac de tos. El rodamón es va aturar perquè es refès.
-serà millor que agafis una estona el meu abric, tens una tos molt lletja.
-No entens res, oi? -va dir el noi empipat. Llavors va desmaiar-se, i el rodamón va agafar-lo en braços.
El rodamón va mirar a banda i banda de la carretera. Es veien, lluny, els llums d'un cotxe que avançava silenciosament damunt la neu.
-Sóc metge -va dir el conductor en aturar-se-. Què passa? -i va auscultar la respiració dificultosa del noi. -Una pulmonia- va afirmar-. El portaré a l'hospital. Vós també podeu venir, si voleu. -Prefereixo continuar caminant -va dir el rodamón. Mentre pujaven al cotxe, el noi va parpellejar dèbilment.
-A reveure- va dir amb veu apagada al rodamón.
Tot el matí el rodamón va caminar damunt la neu mig desfeta. Després es va trobar un graner solitari i hi va dormir. Quan es va despertar ja era fosc. Es va alçar i va reprendre el seu camí per la carretera enfangada. Quan encara no havia avançat gaire, una figura malaltissa va sorgir de la foscor i se li va acostar.
-Si no camines gaire de pressa faré una mica de camí amb tu.- va dir una veu familiar-. És una mica solitària la carretera, en aquestes hores del dia.
-I la pulmonia?- va cridar el rodamón.
-M'he mort aquest matí -va dir el noi.
 |
| Representació artística de Dagón, art conceptual de Mario Zuccarello. |
H. P. LOVECRAFT
Dagón
En el cementerio de Nunhead.
In Nunhead Cemetery, Charlotte Mew (1869-1928)
Es
la arcilla la que une la tierra a su azada;
Llenando
fosas año tras año:
Los
otros se han ido; agotados,
Pero
yo deseo permanecer aquí;
No
hay otro lugar para mí.
He
visto este sitio desde las ventanas del tren,
Cortado
contra el cielo,
Lloviendo
contra mi rostro.
Hay
algo horrible en todas las flores;
En
ésta en particular, deshecha en mi mano,
Es
una de las tantas que te han honrado;
Y
no vivirá otra hora pues hay cientos como ella;
Nadie
extraña a una rosa muerta.
Yo
permaneceré aquí;
Donde
el cielo aún puede verse;
Donde
las casas se pierden en caminos altos;
Donde
no hay nadie con quien hablar
A
pesar de que todos aquí pronto estarán;
Justo
encima de los campos donde las rosas crecen.
 |
| Derecho de autor: andreykuzmin |
Hauria d’haver estat un penjament ordinari. De fet, el penjament ja en va ser, d’ordinari. El que va ser molt estrany és tot el que va passar després.
L’home que van penjar era un jugador que es deia Harry Graham. Gairebé tothom l’anomenava Gray Hank. Un dia, en un bar, va matar un home. Es van barallar arran d’una partida de cartes.
Això va passar a Montana el 1865, una època i un lloc en què els homes no s’hi pensaven gaire, a fer justícia pel seu compte. Encara no havia passat una hora d’ençà del crim, que els habitants del poble van organitzar un judici i van decidir penjar en Gray Hank per assassinat.
Els qui l’havien de penjar van tirar un corda amb un llaç escorredor per sobre una branca. Van lligar-ne un extrem a una mata i vam posar el llaç al coll del Hank, que era dalt d’un cavall.
D’un cop de fuet el cavall va escapar-se de sota seu i els peus del Hank van començar a moure’s desesperadament a més de mig metre del terra. Es va quedar penjat exactament mitja hora, i la gent s’ho mirava. Després van venir uns quants metges i van confirmar que era mort. Van deslligar la corda de la mata i dos homes van baixar el cos.
Tan bon punt els peus li van tocar al terra, el cadàver es va precipitar a la gent, arrossegant la corda al seu darrere. El cap no parava de fer voltes, els ulls miraven fixos i la llengua li penjava. El mort tenia la cara espantosament morada, i els llavis molls de bava sanguinolenta. Cridant esgarrifats, la gent va fugir. S’entrebancaven i queien l’un damunt de l’altre. Es trepitjaven, s’empenyien, s’empentaven.
Mentrestant, l’horrible mort corria fent salts amunt i avall, i aixecava els peus tan amunt que a cada passa es picava el pit amb els genolls. La llengua li ballava com si fos la llengua d’un gos cansat. Dels llavis botits no parava de caure escuma. El crepuscle va afegir més terror a l’escena, i els homes van fugir d’aquell indret sense atrevir-se a mirar enrere.
En tota aquesta confusió va aparèixer la figura esvelta del doctor Arnold Spier. Era un dels metges que havia confirmat la mort de l’assassí. Va avançar directament cap al mort, que ara es movia una mica més a poc a poc i sense tantes batzegades.
L’Arnold Spier va agafar el cadàver pels braços i el va estirar de panxa enlaire. A l’acte, el cadàver es va enrigidir i es va quedar quiet.
-Els mort són de costums fixos- va explicar-. Un càdaver dret sempre camina i corre. Però si l’estires es queda ben quiet.
Dràcula, de Bram Stocker
El text que us presentem és un fragment del diari de Jonathan Harver, representant d’una agència immobiliària londinenca, que viatja a Transilvània, al castell del comte Dràcula, per tancar el negoci de compra d’una propietat a Londres. El foraster arriba a la porta del castell:
Vaig restar en silenci sense moure’m, perquè no sabia què fer. No es veia cap mena de campana ni de picaporta i no semblava pas que la meva veu pogués penetrar per aquells murs inhòspits i aquelles tenebroses finestres. El temps que vaig haver d’esperar em semblà interminable; sentia com si totes les meves pors i els meus dubtes s’abraonessin sobre meu. En quina mena de lloc m’havia ficat? Entre quina mena de gent? En quin tipus d’aventura m’havia embarcat? Era aquest un incident habitual en la vida de l’escrivent d’un procurador enviat per explicar l’adquisició d’una propietat a Londres a un estranger? Escrivent d’un procurador! A Mina no li hauria agradat. Més ben dit, procurador, perquè tot just abans de marxar de Londres rebia la notícia que m’havien aprovat l’examen; de manera que ara ja sóc un procurador de debò. Vaig començar a fregar-me els ulls i a pessigar-me per veure si estava despert. Tot em semblava un terrible malson i esperava que, d’un moment a l’altre, em despertaria de sobte a casa, amb la llum de l’albada travessant els vidres, com ho havia sentit de vegades l’endemà d’un dia de treball excessiu. Però el meu cos responia a la prova dels pessics i els meus ulls no es deixaven pas enganyar. Realment, estava despert i al bell mig dels Càrpats. Tot el que podia fer era tenir paciència i esperar l’albada.
Just en el moment que havia arribat en aquesta conclusió, vaig sentir darrera de la gran porta unes petjades feixugues que s’apropaven, i vaig veure a través de les escletxes la resplendor d’una llum que s’acostava. Després fou el soroll de cadenes i el grinyol de feixucs forrellats que s’obrien i la clau girà amb un fort escarritx, pel llarg desús, i la porta gran s’obrí cap endins lentament.
Al llindar aparegué un home vell molt alt, ben afaitat, tret d’un llarg bigoti blanc, vestit de negre de cap a peus, sense cap mena de color enlloc. A les mans hi duia una antiga llàntia d’argent, en la qual la flama cremava sense cap mena de protecció, projectant llargues ombres tremoloses a causa del corrent d’aire que entrava per la porta oberta. L’home vell em féu passar, amb un gest cortès de la seva mà dreta, tot dient en un excel·lent anglès, però amb una estranya entonació:
-Benvingut a casa meva! Entreu lliurement i per pròpia voluntat!
No féu ni un pas per dirigir-se cap a mi, sinó que restà immòbil com una estàtua, com si el gest de benvinguda l’hagués petrificat. No obstant això, tan bon punt vaig traspassar el llindar, avançà impulsivament i, aixecant la mà, agafà la meva amb una força tal que em féu encongir; aquesta sensació s’accentuà pel fet que era freda com el glaç i més aviat semblava la mà d’un mort que no pas la d’un home viu. (p. 23-25)
por Rafa García Meseguer
«El cálido aliento en su nuca la tranquilizaba hasta que recordó que dormía sola..»
«TIMBRE A MEDIANOCHE»
por Álvaro Fernández Fernández
« Sonó el timbre a medianoche. Despertó de su sueño con el vello de punta. Abrió la puerta, pero no había nadie. Él ya estaba dentro.»
Font: https://microcuento.es/cuentos-cortos-de-terror/
ESCALOFRIANTES CUEnTOS DE TERROR: «Timbre a media noche»
Ese momento a solas con tus pensamientos.
El brillo de la luna atravesando el cristal.
Tal vez algo de música...
Hay cosas que solo el papel sabe.
Pero incluso a él le mientes...
Le cuentas historias en boca de otros hablando de tí.
Noche... qué bonita estás.
Així s'obre el llibre de poemas "Lo que nadie nunca supo", de Pilar López Márquez. Sempre és una alegria rebre llibres nous, sempre és un plaer descobrir joves autors, però avui el goig és doble perquè podem incorporar a la nostra biblioteca el llibre de qui va ser alumna nostra fins al curs passat.
MICRORELATS GUANYADORS
V CONCURS DE MICRORELATS
DE L’IES SA BLANCA DONA
El jurat format per:Andreu Delgado, membre de l’equip directiu,
Masabel Márquez, membre de la comissió de biblioteca,
Helena Veluz, representant del alumnes,
Lourdes Tur, representant dels pares,
Fina Matutes, com a persona experta i externa al centre,
SANTI TUR, 1r C ESO
Començaré de bell nou
Començaré de bell nou, assegut a la porta esperant visita. Mai anava ningú, però aquell dia era diferent, estava segur. El cel estava gris i l'aire era fred. La boira amenaçava al carrer. Va sentir calfreds, però estava preparat. No tenia por. Va sentir una fiblada al cor. Després pau. Poques hores després, la cadira estava buida. Avui sí havia rebut visita. La mort.
LEO RIERA ROMÁN, 2n A ESO
LAS REJAS DE MI CORAZÓN
Empezaré de nuevo a abrir los ojos. Estoy harto de tenerlos cerrados. Es que, cuando los abro, siento que las rejas que se hallan dentro de mí se abren y soy libre. Sin embargo, la pesadumbre que invade mis ojos, es mayúscula. Por lo que sin ningún esfuerzo, se vuelven a sellar y la esperanza de liberarme de esta depresión se desvanece.
MIRIAM RODRIGUEZ RIERA, 1r A BATX
“Començaré de bell nou”, em va dir l’avi quan m’explicava històries de la seva joventut. “Tot va començar el dia del centre, bé, li dèiem així al dia en què…”, es va emocionar mentre em parlava i no va poder acabar la frase, però va seguir: “Recordo tant aquells temps en què ser positiu era una bona qualitat de les persones. Fins que va arribar el gran canvi; fins que va arribar aquell vendaval que quasi tomba el vaixell”, va quedar-se pensatiu uns instants, “pareixen tan llunyans ara, aquells temps”. Em va semblar que li queia una llàgrima dels ulls i no vaig voler preguntar-li el que li passava.
MARTA TORRES, 4t B ESO
SACRIFICIO INVERSO
Empezaré de nuevo. Llaves, chaqueta, agua, comida... ¡Perfecto! Lo tengo todo. Salgo de casa y la oscuridad de la noche se cierne sobre mis hombros. Llego al callejón y doy un repaso rápido al lugar en busca de los hambrientos ojos de mi mascota.
—Ven, Colmillitos. ¿Tienes hambre? ¡Traigo comida!
Dejo el saco de comida en el suelo. Colmillitos sale disparado de entre los contenedores y se lanza sobre ella. Empieza por la barriga, es su parte favorita. Lo dejo comiendo y voy en busca de su próxima cena.
El veterinario habló muy mal de Colmillitos, así que lo escondo aquí. Si lo encontraran, lo sacrificarían. Él me dijo que era un animal creado por el Diablo y que yo estaba loco, que no diría nada si me deshacía de él, pero nunca lo haré. Colmillitos es mi preciada mascota. Por eso decidí que, el veterinario, sería su siguiente cena.
ENHORABONA!
