dissabte, 21 d’abril del 2018

Guanyadors del II Concurs de Microrelats

El dia 20 d'abril, durant la celebració del Dia del Centre, es va reunir el jurat format per:

  • Àlex Pitaluga, representant de l'equip directiu,
  • Masabel Màrquez, representant de la comissió de la biblioteca,
  • Fina Matutes, en qualitat d'experta,
  • Laura Añibarro,  representant de les famílies,
  • Laura Ródenas, representant de l'alumnat,
que van decidir atorgar el premi al millor microrelat a:
  • Pilar Camacho, alumna de Cicles Formatius, en la modalitat de microrelats escrits en llengua castellana d'alumnes de 4t, batxillerat i cicles.
  • Noemí Rey, alumna de 3r d'ESO, en la modalitat de microrelats escrits en llengua castellana d'alumnes de 1r, 2n i 3r d'ESO.
  • Sergi Martín, alumne de 2n de batxillerat, en la modalitat de microrelats escrits en llengua catalana d'alumnes de 4t, batxillerat i cicles.
  • Judith Tur, alumna de 3r, en la modalitat de microrelats escrits en llengua catalana d'alumnes de 1r, 2n i 3r d'ESO.

I què millor per celebrar el DIA DEL LLIBRE que rellegir els relats guanyadors!



A LO MEJOR SIEMPRE HE ESTADO ALLÍ

Tengo miedo, por qué siempre empiezo algo diciendo la palabra "miedo", es que vivo siempre con el y nunca soy consciente de ello? tengo miedo de haber vuelto a ese estado de cansancio, donde nada me importa (o me hago creer a mí misma que es así), tengo sueño las 24h del día, estoy cansada de seguir con esto y de que cada día que me levanto sea una lucha más contra lo que me rodea. Me gustaría dormir un tiempo, y que cuando despierte, como en las películas,  el dolor de nudo en el estómago ya no esté, las preocupaciones se han ido así sin más, ni siquiera recordaba qué situación me llevó a esto. Y vuelvo a tener miedo, miedo de haber vuelto a caer en ese pozo del cual me costó mucho salir...
Quizás pensándolo mejor, a lo mejor siempre he estado ahí, lo único que ha pasado es que lo olvidé por un tiempo…
Pilar Camacho


Simples palabras
Con buena letra escribió las siguientes palabras a la chica de la primera fila:

       Me gustas, y deseo un beso tuyo, te espero en la esquina al final de las clases.
                                                                       
                                                                                   Jorge

Dobló el simple papel y se lo pasó a su mejor amigo Diego para que lo entregara.
Al final de las clases esperó en la esquina y cuando escuchó unos pasos cerró los ojos por el nerviosismo, giró sobre sí y le plantó un beso a aquella chica. Al separarse abrió los ojos esperando sus ojos grises pero en vez de esos vió los ojos marrones de Diego.
A partir de ese día no volvió a fijarse en las chicas

Noemí Rey
Mort
 Una nit, un ball amb la donzella més bella. Cor pres, la mirada fixa en les seues sinuoses formes. Dues siluetes dansaires, una emmascarada pel temor. Delicades passes, que condueixen a una habitació fosca. Un llit, pell pàl·lida que abraça amb delicadesa. Una besada al front, ulls que cauen lentament pel seu propi pes. Silenci, només resta la figura blanca.
¿No és polida l’ànima que expira quan és la mort qui se la emporta?
Sergi Martín

SALTA

El seu cor bategava amb força, mentres la freda suor lliscava per la palida cara.
El vent jugava amb els seus rinxols xops per la forta pluja.
Asseguda des de la vora d'un sèptim pis solament un pensament és passejava al seu cap.
Saltar?
La por li corria per les venes tallades i el suor s'ajuntava amb llàgrimes d'angoixa.
Els seus peus  descalços és balacetjaven llestos per l'impacte.
Aquella trista carta que havia deixat a l'escriptori es veia per la finestra.
Cada crit, cada insult que recordava era com un cop en sec a l'esquena.
Deixant-la tan buida com una closca sense llavor.
La mort l'obserbava des de abaix amb els braços oberts per refutjarla amb una abraçada.
Era l'hora, solament lamentava deixar al seu gos estimat amb totes aquelles horribles persones.
Amb últim sospir és va arma de coratge i és va llançar als braços de la seva nova amiga vestida de negre.

Judith Tur


dimarts, 10 d’abril del 2018

Últims microrelats

Mors
 
  Una nit, un ball amb la donzella més bella. Cor pres, la mirada fixa en les seues sinuoses formes. Dues siluetes dansaires, una emmascarada pel temor. Delicades passes, que condueixen a una habitació fosca. Un llit, pell pàl·lida que abraça amb delicadesa. Una besada al front, ulls que cauen lentament pel seu propi pes. Silenci, només resta la figura blanca.
¿No és polida l’ànima que expira quan és la mort qui se la emporta?

Abaddon
Capitán

Capitán era, y capitán siempre  sería. Ya lejos de la mar como en medio de ella.
Un día me encontré con una sirena. Aquella sirena al escucharme decir lo que era se hecho a reír y dijo:
-¿Tú capitán? Pero si no tienes grumetes. Y este barco ni siquiera es tuyo. No eres capitán.
Sus risas y sus palabras no me dolieron puesto que tenía razón menos en una cosa. Yo sí soy capitán.
-Te equivocas, sirena. Sí soy capitán, soy capitán de mi vida. Hago lo que quiero y cuando quiero sin que nadie me frene. No como tú, que eres prisionera de nadar por siempre en estas aguas.
                                                                                Rey


LES EMOCIONS AL MEU DIA

Al llarg del dia, observo a la gent, pot parèixer estrany però, és així, miro si estan feliços, tristos o enfadats.
Qualsevol cosa que jo vegi que li passa a una persona, faig el possible per aconseguir la felicitat d’aquella mateixa.
Si veig a una persona tirada al carrer, li compro alguna cosa per menjar, si una persona no ha tingut un bon dia, encara que no la conegui, faig un petit gest per intentar veure-li un somriure, encara que el gest, només sigui donar-li els bons dies. Una persona trista, és més difícil d’animar segons la situació, no puc fer molt però intento dir-li alguna cosa com: tot anirà bé, no et preocupis.
En canvi, quan jo estic tenint un mal dia, no faig res perquè la gent s’adoni que estic patint per no preocupar al meu cercle d'amics i familiars. Malgrat tot, de vegades, m’agradaria que una persona, com jo, em diguès alguna cosa quan vegi que no estic bé, però, ningú ho fa. La societat d’avui en dia, va a la seva. De vegades….em sento sola.
Primavera

Lucidez

  Anduve por su calle,  mas ella ya no estaba. Tan sólo restaba, regocijándose, en la imagen que de mis recuerdos quedaba. Seguí por aquella senda, pero las voces atormentadoras no sosegaban. Un leve rumor, una risa escalofriante y un chillido desgarrador… un breve suspiro mío al probar de vislumbrar aquello que ya se perdió. ¿Dónde se fue, alma mía? ¿Por dónde se marchó, dichosa psique? Puesto que sin ella, la vida es pesar y la razón… locura.

Rey Tuerto