divendres, 30 d’octubre del 2015

MURUS HORRORIS

L'alumnat de llengües clàssiques de 2n de Batxillerat ens conviden al seu "Murus horroris".




dijous, 29 d’octubre del 2015

I QUEIXALETS TAMBÉ!

Rondalla  d'Enric Valor

I QUEIXALETS TAMBÉ!

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.
Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d'intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d'oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abudantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però les nits, d'ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l'aigua i l'udol del vent en els oms de la baixada.
— No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d'un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l'arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.
—Això és un xiquet que plora per ací! —va dir-se tota estranyada.—Eeeeeh, Eeeeeh! —s'oïa en la fosca.Sí que plorava un criançó, i ben prop.
Davall a pleret entre els oms. Se'l va sentir a la vora.
—Eeeeh, eeeeh!A l'esmortida claredat d'un fanal d'oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d'un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l'abandonat.
— Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!Ella es compadia de tot car de l'infant , i ja pensava d'endur-se'l a sa casa.
En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l'altre, va arribar davall del fanal d'oli penjat a mitja costera, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.
— Oh, si te dentetes! —exclama admirada la fadrina.— I queixalets també!! —retrucà el xiquet amb una veuarra d'home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs i grandots, mig corcats, corbats com els de un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d'impudícia i de maldat.
— Aiii!SEGUEIX LLEGINT AQUÍ

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Temps de difunts

"Des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions, allunyades en la geografia i en el temps, han celebrat, els primers dies del mes que nosaltres anomenem novembre, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Les raons d'aquesta coincidència són inherents a la mateixa dinàmica de la majoria de festes del calendari tradicional: el seguiment del cicle natural, el curs vital de la natura i els períodes estacionals de fred/calor, llum/foscor, etc. 

Encara que en la nostra societat actual la vida a la ciutat s'allunya i desconnecta dels cicles naturals, la tardor segueix mantenint aquest caire de canvi i d'inici d'un nou cicle: recomencen les activitats culturals i socials, comença el curs escolar, canvia la programació dels mitjans de comunicació... Molta gent retorna, en definitiva, als seus hàbits quotidians després del període "excepcional" de l'estiu. Per Tots Sants es tradició visitar els cementiris i dipositar corones i rams de flors sobre les tombes dels familiars i amics. Aquests espais de repòs, normalment tranquils i silenciosos, s'omplen aquest dia de gent, de flors i de vida. 

A les illes, les tradicions de tipus religiós, les misses i les pregàries, es complementen amb d'altres més alegres (...)"
Font: Institut d'Estudis Eivissencs 


Sabríeu explicar alguna d'aquestes tradicions? 

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Miserere mei!

Imatge de Manuel M. Vicente (Martius)
Mal envueltos en los jirones de sus hábitos, caladas la capuchas, bajo los pliegues de las cuales contrastaban con sus descarnadas mandíbulas y los blancos dientes las oscuras cavidades de los ojos de sus calaveras, vio los esqueletos de los monjes, que fueron arrojados desde el pretil de la iglesia a aquel precipicio, salir del fondo de las aguas y, agarrándose con los largos dedos de sus manos de hueso a las grietas de las peñas trepar por ellas hasta tocar el borde, diciendo con voz baja y sepulcral, pero con una desgarradora expresión de dolor, el primer versículo del salmo de David:
Miserere mei, Deus, secundum magnam misericordiam tuam!
GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER
El miserere

dilluns, 26 d’octubre del 2015

Era más de media noche...

Postal ca. 1900
Era más de media noche,
antiguas historias cuentan,
cuando en sueño y en silencio
lóbrego envuelta la tierra,
los vivos muertos parecen,
   los muertos la tumba dejan.

Era la hora en que acaso
temerosas voces suenan
informes, en que se escuchan
tácitas pisadas huecas,
y pavorosas fantasmas
entre las densas tinieblas
vagan, y aúllan los perros
                            amedrentados al verlas:                             
En que tal vez la campana
de alguna arruinada iglesia
da misteriosos sonidos
de maldición y anatema,
que los sábados convoca
a las brujas a su fiesta.
                 El cielo estaba sombrío,              
no vislumbraba una estrella,
silbaba lúgubre el viento,
y allá en el aire, cual negras
fantasmas, se dibujaban
las torres de las iglesias,
y del gótico castillo
las altísimas almenas,
donde canta o reza acaso
temeroso el centinela.
Todo en fin a media noche
reposaba, y tumba era
de sus dormidos vivientes
la antigua ciudad que riega
el Tormes, fecundo río,
nombrado de los poetas,
la famosa Salamanca,
insigne en armas y letras,
patria de ilustres varones,
noble archivo de las ciencias.
Súbito rumor de espadas
cruje y un ¡ay! se escuchó;
          un ay moribundo, un ay              
         que penetra el corazón,             
que hasta los tuétanos hiela
y da al que lo oyó temblor.
Un ¡ay! de alguno que al mundo
pronuncia el último adiós.
Així d'inquietant comença El estudiante de Salamanca, de José de Espronceda. A què fa gana de continuar? Doncs mira què fàcil, només cal clicar aquí.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Vida y muerte de un pueblo del Huerva

Dimecres vinent 21 d'octubre el nostre company Luis Ruiz Val presenta a Eivissa el seu llibre "Vida y muerte de un pueblo del Huerva" a la sala Marià Villangómez de la Biblioteca Municipal d'Eivissa. De mestra de cerimònia farà la periodista Inma Saranova.  Serà un gran plaer poder escoltar-lo.

Si voleu, a la biblioteca podeu fullejar l'obra, i emportar-vos-la també.