dissabte, 2 de març del 2024

Continuen arribant microrelats

 Los recuerdos de una ciudad en llamas 

Crees que hacer que no pasó nada hará que todo vuelva a ser como antes, crees que con palabras vacías volveré a ser la misma. No, para ti tal vez no significo nada, pero para mí fuiste una bomba en mi corazón que sabía que estallaría. No lo quería admitir, pero estaba claro que no era suficiente para ti y que me acabarías dejando en ruinas, como esas ciudades de las que ya solo quedan restos, recuerdos perdidos e historias que jamás serán contadas, y al final como una ciudad olvidada, mis sentimientos se desvanecieron.


La chica detrás del espejo 



De ella nací y de mí morirá


La oigo respirar, muy lentamente, cansada, desolada, oigo el crujir de sus ramas, las cuales hace tiempo que permanecen desnudas. Si me concentro y reprimo mi respiración, e ignoro los latidos de mi corazón, puedo escuchar como sus raíces se aferran, débiles al árido suelo donde ya no queda más que arena seca. Si me concentro aún más, escucho su sangre, seguramente escasa, trepando por sus venas, muy lentamente a través del tronco, deslizándose por sus múltiples brazos, llegando hasta al que yo me aferro. La oigo pedirme, no, suplicarme, que me vaya y la deje crecer y florecer de nuevo, pero ya debería saber que no me iré hasta conseguir su último suspiro, me llevaré hasta su última gota de savia por muy agria que sea, no dejaré que marchite hasta exprimir todo lo que me tenga que dar mi querida Álamo.

"La Hija"


Todo está bien



Julián despertó una mañana cualquiera, todo parecía normal, pero, al abrir la persiana, se percató de que su ciudad no era la misma. Sirenas de guerra sonaban en la calle, a coro con los gritos de mujeres desesperadas, cuyos maridos habían muerto hacía poco. Salió a la calle aterrorizado, desde allí pudo ver una montaña de escombros humeante que anteriormente había sido su colegio. También divisó la casa de sus abuelos, que en ese preciso momento estaba siendo rodeada por los bomberos. Todo era demasiada información para él, por lo que se sintió solo, perdido en un mar de incertidumbre. Al poco tiempo, se lo llevó su madre al sótano, mientras él simplemente se dejaba llevar. Durante toda la travesía, su madre le fue susurrando “todo está bien”. En el fondo de un corazón inocente y un alma rota, Julián tenía la certeza de que no era así.


Blaba

dissabte, 24 de febrer del 2024

Microrelats

 El sol del universo

Me encontraba en la puerta de casa, disfrutando del cálido sol y la presencia del bosque, leyendo una hermosa historia a mi amada abuela. “-Iván, ¿por qué soy tan importante para ti?
— Desde que te vi, supe que lo serías. Tus ojos, esmeraldas; tu sonrisa, perlas brillantes; tus abrazos, los más cálidos. Eres mi sol en este universo lleno de estrellas. Al pensar en amados, solo veo tu perfección. Te amo con mi eterna alma. —Él, delicadamente, limpió mis lágrimas que caían con lentitud por mi rostro, el cual admiraba con dulzura.” “¿No es precioso, abuela?” Le dije emocionada y ella asintió para luego agarrar el libro con suavidad y observarlo, mientras, yo, observé el tranquilo paisaje. “Una lástima que nunca pudieron estar juntos por ambos ser muchachos…” Comentó mi abuela con tristeza. “¡Claro que no! Ellos terminaron juntos, en su propio universo.” Miré el cielo, sonriendo.

Wnnndy


Ciudad en llamas:

El hogar de muchos ardía, pero nosotros sabíamos que era por culpa de todos los que lloraban en las esquinas, por su hogar hecho cenizas.

Tulipe



ESPERANÇA:


Aquell dia no podia més, vaig anar al parc, vaig veure aquell arbre, tan sol com jo, i hi vaig pujar per fer-nos companyia. Li quedaven unes poques fulles, igual que a jo poca esperança, mentre pujava, queien les últimes fulles i, quan vaig estar tombat, va caure l'última, i a jo se'm va acabar l’esperança.

Tulipe


Entre cenizas


En un hogar hecho polvo, una niña mira su muñeca en llamas; sus ojos llorosos observaron el único recuerdo que quedaba de su vida feliz antes del bombardeo.


pollo chillon



CIUDAD EN LLAMAS


Todo a mi alrededor era caos y mientras todos se alteraban, corrían y gritaban, yo, en cambio, sentía una paz que hacía mucho que no tenía. Por fin todos iban a sentir lo que había en mi cabeza, todo ardía en mi interior cuando él me dejó y mi venganza fue hacer arder todo lo que él quería, aunque eso me incluía también a mí.

Pseudónim: Mushu

dilluns, 19 de febrer del 2024

Nous microrelats

 Crònica d’una ciutat en ruïnes 

Entre les ruïnes carbonitzades de la ciutat postapocalíptica, les flames dansen amb una gana voraç. El fum espès i el ressò de laments esquinçats omplen l'aire carregat de desesperança. Als carrers deserts, entre edificis enfonsats, una figura solitària avança amb pas cansat. Els seus ulls, reflexos d'un passat perdut, busquen senyals de vida al caos ardent. La pell socarrimada i les robes desfetes expliquen la història de la lluita per sobreviure. A la fosca simfonia de la destrucció, un xiuxiueig d'esperança es cola, resistint com una flama titil·lant a la nit eterna de la ciutat en ruïnes.

-Aurora Nocturna


Resplendor d'Esperanza a la Ciutat Devastada


A la ciutat devastada, on els edificis jeien com a testimonis de la tragèdia. La fragilitat d'aquesta que encara roman és recordatori silenciós que fins i tot en la foscor més profunda, la vida encara persisteix, esperant pacientment al renaixement. A mesura que el sol s'ocultava després dels edificis derruïts, un cor de veus s'alçava entre les ombres, murmuris de solidaritat i determinació que ressonaven en els racons oblidats de la ciutat. Malgrat la destrucció, la flama de l'esperança brillava amb força, il·luminant el camí cap a la reconstrucció d'un nou demà.


Lila


“Malas Decisiones”


Y después de vivir un sueño durante meses, en una bonita y acogedora casa, en la costa, con mi mujer y mis hijos, los mejores tiempos que jamás haya vivido; oigo a gente que ni siquiera sabe hablar mi idioma, me estoy empezando a estresar, no se donde está mi rifle, apenas sé si estoy viviendo la realidad.


Nacho.

Canviant a pitjor

Em dic Olívia, tinc set anys i diverses preguntes: Per què heu canviat el cant dels ocells pel de les bombes? Per què heu canviat la calor del sol per la del foc dels atacs? Per què ara els carrers semblen cementiris? Per què fem servir la meva escola com a refugi? Per què el nostre país veí ara és el nostre enemic? Per què en lloc de música se senten crits?...


"Olívia Seven"

dimecres, 14 de febrer del 2024

Segona onada de microrelats

 Dalt de la branca 


Aquí dalt es pot observar tot, hi ha pau, tranquil·litat i un silenci harmoniós. Són en aquests moments a soles quan més tu et sents, però també quan més sol et pots sentir. Ara mateix estan a peu de precipici, tinc mil coses al cap i només pens en una solució. Aquí dalt en aquesta branca puc pensar amb claredat i solitud, sense haver de fer el que em diguin, sense seguir estàndard estúpid i sense voler l'aprovació de ningú. Aquí dalt tinc el poder de decidir i de ser feliç. He de baixar d'aquí realment?


Lunática 


INCAPAÇ DE RECORDAR

Fa ja bastant de temps que no sé perquè segueixo fent això. L'únic que recordo de quan era un boix, són els insults i els cops que em donaven els meus companys de classe i els crits que hi havia constantment a casa. Dins meu vaig haver de crear una barrera i separar-me del món i les persones al meu voltant. Per alguna raó, probablement per ràbia, vaig decidir destruir-ho tot. Començar de zero. Crear un nou món on no hi podria néixer gent violenta o mal criada. Però per a arribar a aquell objectiu, l'única opció que tinc es reventar-ho tot des de l’interior. Seguiré fent desaparèixer pobles, ciutats, i països, fins que només quedi una cosa. Jo.



Gaming



NOVA VIDA

En acabar de pujar les maletes al cotxe, just abans de partir, vaig donar una última ullada al que era la meva llar. Em segué a la vora del balcó a presenciar les vistes de la mar i muntanya que tant havia vist, però que mai tornaria a veure. Llavors, després de moltes llàgrimes i consells de vida, m'acomiadí dels meus pares i vaig pujar al cotxe. I mentre m'allunyava, mirava pel retrovisor el meu estimat poble, amb la por d'anar-me'n a viure una nova vida, lluny de la gent que m'acompanyava i ajudava sempre, i estant sola.


Plaerdemavida


Estiu en Suècia

Maria i Jaume estan al seu balcó. Quan comencen a veure un vaixell que s’apropa a ells massa ràpid, si no controlen la velocitat de l’embarcació, acabarà matant als banyistes. El vaixell continua sense parar, els banyistes segueixen tranquil·lament. Quan el vaixell està a cinc metres d’ells, intenten sortir de l’aigua, però molts d’ells no ho aconsegueixen. L'embarcació comença a passar per dalt de les persones. La nau acaba de parar-se a tres metres del balcó de la seva casa. Maria i Jaume baixen corrent a la platja. Quan baixen a la platja, veuen la gent que la nau ha trepitjat, tots segueixen en l’aigua. Les altres persones que havien pogut sortir havien marxat. Estaven la gent a l’aigua i Maria i Jaume. Ella es va llançar a l’aigua, agafa a un del braç i el porta a la sorra. El mira i continua viu.

Punt


EL FOC ALS PEUS


Al 173 de la 5th avinguda de Nova York, és on va començar major incendi mundial, més concretament a l'edifici Flatiron. El foc va arribar fins a Time square. Només en cinc minuts tota Nova York va estar incendiada, fins a casa d'en John Hooker. Quan tenia el foc a la punta dels peus, en aquell l'instant, es va despertar. Va fer un bot del llit, es va asomar a la finestra i es va adonar que no hi havia foc sinó neu, molta neu. Tota Nova York plena de neu.

L’ÀGUILA PATINADORA



UN VIATGE

 Quan va arribar a l’estació va córrer cap al tren, tenia moltes ganes d'arribar a la seva destinació, ja que, feia un any que esperava aquest viatge. Aniria a una casa al mig de la muntanya, a on es deia que era un dels millors jocs per passar l’estiu.  Tot i haver sortit d’hora de casa s’havia trobat amb una cua de cotxes que l’havia fet endarrerir molt. Faltaven cinc minuts perquè sortís el tren, va treure el bitllet del tren de la butxaca i va veure que havia d'agafar el tren número 6. Va entrar i pocs segons més tard es tancaren les portes i el tren va sortir de l'estació. Ja tranquil·la es va asseure i es va mirar la mà que encara sostenia el bitllet. Hauria d'haver agafat el tren número 9.

L'observadora


Vacances a Eivissa


Soc Marina i la setmana passada vaig estar de vacances a Eivissa. Només arribar vaig notar que feia una calor tremenda. Amb aquesta calor, la meva acompanyant i jo vam arribar a una casa a la platja que vam llogar per al nostre viatge. Quan estàvem instal·lades vam pensar en què fer i ens vam preparar totes les vacances amb moltes excursions i activitats. El primer dia ens vam aixecar a les vuit i mitja del matí, per poder aprofitar el dia. A les nou ja estàvem llestes per a les activitats d’aquell dia. Al matí vam fer una excursió per la Cala sant Vicent. A la tarda vam passejar pel centre d’Eivissa i el passeu marítim. L'endemà estàvem tan cansades que vam decidir que la resta de les vacances les passaríem a la casa de la platja prenent el sol i nedant tranquil·lament a la mar.


Gallina blanca



En llamas.
Estaba acostumbrada al dolor. Cuando aquella bomba hizo derrumbar el edificio, no me alarmé, me dejé llevar; esperé el golpe de gracia. Al chocar contra el suelo mis huesos temblaron, sentí un ardor por todo. No morí, tampoco vivía. Nuevamente en pie vi la destrucción ante mis ojos, el ambiente fulgurante y cegador: el infierno, se sentía como morir. Sentí a alguien conmigo. Giré variedad de ocasiones, buscando el origen de mi inquietud. Vi los ojos de una persona mirándome, sentí ganas de correr, pero por cada movimiento que yo hacía, me seguía. Recorrí varias habitaciones derruidas hasta sentir algo clavado en mis pies. Sangre, cristales a mi imagen. El espejo roto. La mirada me fue devuelta; comprendí quién era. Los había mirado cuando me veía en el espejo; los había visto encender la mecha de pólvora al saber del suicidio de mi madre.

Wolfstar

dimecres, 7 de febrer del 2024

Microrelats.

 Comencen a arribar els primers microrelats.


LA MORT DEL MEU GERMÀ


Vaig despertar-me a les cinc i mitja, encara era fosc, però la calor d'agost era insuportable, el meu cap bategava i els meus ulls encara estaven mullats. La nit passada havia plorat com mai. El funeral del meu germà seria dilluns que ve, tot havia estat la meva culpa. Vaig escriure tot el que sentia al meu diari i vaig baixar a la cuina.

El meu marit estava plantat davant la finestra, el meu germà, Lluís, va ser el seu millor amic des de petit, això li feia el mateix dany que a mi. Una abraçada no solucionava res, però tots dos ho necessitàvem. L'envolti amb els meus braços per l'esquena, ràpidament es va apartar, i just quan em plantejava si anar-me'n o no unes sirenes de policia es varen apropar.

El cor em bategava amb força mentre que un home gran em demanava que li digués amb exactitud el que va passar la nit que va morir el meu germà. Fins que em va dir:

- No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure.

Estava desconcertada. Finalment, el policia va posar el meu diari sobre la taula. Tot se sabia, com el vaig matar.

                                                                                                                              Shay


La meva primera missió i el meu somni 



Vaig accedir a l’exèrcit rus amb 18 anys, amb la finalitat d’ajudar als més necessitats i no lluitar en cap guerra. Al cap de 2 dies el comandant Kiril em va informar que aniré a la guerra en Ucraïna. Li vaig dir que no volia fer aquesta ximpleria, si no lluitava em condemnarien a una presó al nord de Rússia on tots els presos expiraven de fred. Vaig anar en un camió militar amb un total de 20 soldats disposats a lluitar, però jo, salvaré a Ucraïnesos i Russos, per salvar vides d'innocents, dies després vaig fer un campament al sud d’Ucraïna amb l'ajuda d'un soldat Ucraïna. Ell i jo vàrem salvar a molts civils, soldats, oficials, inclús al meu comandant Kirill, també molts ferits, però mai vàrem deixar cap persona enrere. La meva primera missió i el meu somni complit.         

- Palgana                  





Refugiat en paraules.

Paraules silenciades pel bombardeig

Entre ruïnes de somnis i ombres d'absència, ballo descalç sobre la sinfonia trencada de la meva infantesa. La guerra, cruel pintora de cicatrius al llenç de la meva pell, m’ha deixat amb la melodia silenciosa d’un silenci més pesat que les bombes que van caure. Els meus ulls, reflexos d’un horitzó sense aurores, busquen entre enderrocs l’esperança d’un demà que desconfia dels albes.



Sóc un nen d’ombres, habitant d’un món on el soroll de la destrucció és reemplaçat pel murmuri sord de cors trencats. El riure, un ressò llunyà, s’esvaeix en el buit de carrers buits i cels deshabitats… En aquest silenci, construeixo el meu refugi de paraules no dites, on la supervivència es mesura en la capacitat de trobar melodies en el silenci eixordador de la postguerra.

- Enigma Pàgina