divendres, 28 d’octubre del 2022

Leyenda de La Llorona.

 Existió hace muchos años en México una mujer indígena, muy hermosa, de la que un caballero español se enamoró perdidamente. Le ofreció todo a la muchacha, incluso, llevarla con él a su país de origen. Y ella al fin cayó en los brazos del amor y decidió creerle.

Ambos se veían con frecuencia, y de su relación nacieron tres hijos. La muchacha, cansada de esperar, le pidió al caballero español formalizar su relación mediante una boda, pero él lo rechazó y para desesperación de la mujer, se casó en España con una dama de alta sociedad.

Los celos hicieron perder la razón a esta mujer, quien, en un acto de desesperación, lanzó a sus hijos al río. Pero al ver lo que había hecho, se arrepintió y se tiró al agua, presa de un enorme remordimiento.

Desde entonces no se la volvió a ver en vida. Pero sí en espíritu, un espectro que vaga para siempre como alma en pena, llorando la muerte de sus hijos.

Quienes la han visto, dicen que se aparece vestida de blanco, con un pelo largo y negro cayendo en cascada sobre la espalda. Su profundo y escalofriante llanto augura un mal presagio a quienes la oyen.



Font: https://tucuentofavorito.com/la-llorona-leyenda-de-mexico-para-adolescentes-y-adultos/ 

dijous, 27 d’octubre del 2022

Fábula de los tres hermanos, de Harry Potter

 


Cuentan que hace mucho tiempo, tres hermanos caminaban juntos por un sinuoso camino. El sol estaba a punto de ponerse y el camino de repente se vio interrumpido por un profundo y caudaloso río. Los hermanos, que eran magos, decidieron, guiados por el sentido de la prudencia, levantar un puente, y unir así las dos orillas. Sacaron sus varitas mágicas y tras agitarlas en el aire, apareció ante ellos un fantástico puente.

Cuando ya se encontraban a mitad de camino, en medio del puente, salió a su encuentro una figura oscura, tenebrosa y cubierta por una capucha: era la muerte, quien se sentía algo confusa, ya que ningún humano había conseguido cruzar hasta esa orilla. De hecho, todos terminaban ahogados en el río.

Pero la muerte, que era muy astuta, en lugar de mostrar enfado, aparentó sentir admiración por la inteligencia y habilidad de los tres hermanos, y les ofreció un regalo, el que ellos quisieran.

Así, el hermano mayor, muy vanidoso y ambicioso, pidió la varita mágica más poderosa que tuviera. Y la muerte, le ofreció al instante una varita elaborada con la madera de un sauco cercano; el segundo hermano, quien sentía celos y quería ser aún más poderoso que su hermano, le pidió a la muerte la capacidad de devolver la vida a los muertos. Y la muerte le entregó una piedra muy poderosa.

El hermano pequeño, que era el más humilde y mucho más sensato, pidió a la muerte algo que le permitiera salir de allí sin que nadie pudiera verle y seguirle. La muerte, de muy mala gana, le entregó su capa de invisibilidad.

Los tres hermanos siguieron entonces su camino.

El hermano mayor llegó hasta una aldea en donde usó su varita de sauco para matar a un mago con el que tenía una cuenta pendiente. Al comprobar el inmenso poder de la varita, la usó más adelante en otra aldea para provocar el terror entre la gente. Pero esa misma noche, otro mago que lo vio todo, aprovechó que dormía, le robó la varita y le mató. Y así fue cómo la muerte se llevó al primer hermano.

El hermano mediano por su parte, regresó a su hogar: allí es donde había perdido a la que hubiera sido su esposa de no haber muerto tan pronto. Con ayuda de la piedra que le entregó la muerte, le devolvió la vida, pero ella ya no era la misma. Se paseaba errante por la casa, sin hablar, sin mostrar ninguna ilusión por nada. Y el hermano mediano, desesperado, se suicidó. Y así fue cómo la muerte se llevó al segundo hermano.

El hermano pequeño no se quitó la capa de invisibilidad, y la muerte, aunque le buscó por todas partes durante años, no pudo encontrarle. Solo cuando ya fue anciano, y decidió que había vivido suficiente, se quitó al fin la capa para entregarse él mismo a la muerte, quien le recibió como una amiga.

J.K. Rowling


dimecres, 26 d’octubre del 2022

A la carretera de Brighton

 A la carretera de Brighton


L’autor: Richard Barham Middleton (1882 - 1911 ) poeta i narrador anglès recordat especialment pels seus relats breus. Molt coneguts són "El vaixell fantasma" i "En el camí de Brighton". 

Va tenir una infantesa desgraciada, la qual cosa es reflecteix en algunes de les seves esfereïdores històries infantils: "Un drama de la infantesa", "El noi nou". Va conrear igualment el relat de fantasmes ("En el camí de Brighton"), l'humor negre ("El gran home"), el relat sarcàstic ("Un dia gris") ...

El narrador gal·lès Arthur Machen es va declarar admirador seu. De “El vaixell fantasma” va escriure: «És un llibre meravellós, tot ell és impregnat d'una cridanera qualitat que el diferencia granment d'altres. Penso que es tracta d'una obra veritablement bella ».  La reputació de Middleton va créixer després de la seva mort, i les seves històries han aparegut en nombroses antologies.


El sol s'elevava lentament i descobria un món resplendent de neu. A la nit havia gelat de valent, i un vent fred espolsava la neu fina dels arbres.


Un rodamon, que dormia a la vora de la carretera, es va barallar amb la neu que colgava i després es va  incorporar tot sorprès. 

-Ospa!- va dir-se -. Em pensava que era al llit, i resulta que he estat tota la nit dormint a la carretera. 


Va estirar els braços i les cames i va espolsar la neu d'una sacsejada. En aixecar-se, el vent fred el va fer estremir.

-Suposo que he estat de sort d'haver-me despertat.


M'hauria pogut congelar mentre dormia.

Va començar a caminar per la carretera d'esquena als turons. Al cap de poc va atrapar un noi que s'havia aturat a la carretera. El noi no duia abric, semblava increïblement fràgil enmig d'aquell ambient tan fred.


-Si no camines gaire de pressa faré una mica de camí amb tu – va dir el noi-. És una mica solitària, la carretera, en aquesta hora del dia.

El rodamon va assentir. 


-A l'agost vaig fer divuit anys- va continuar el noi-. Fa sis anys que camino per la carretera.

-Aquesta nit he caigut al costat de la carretera, i he dormit allí mateix- va dir el rodamon-. És un miracle, que no m'hagi mort de fred.


El noi se'l va mirar fixament.


-com ho saps, que no t'has mort?- Va replicar.

-No t'entenc -va dir el rodamon.

-No fa pas tant temps com jo, que ets rodamon -va dir el noi en veu aspra-. La gent com nosaltres pertany a la carretera, no en podem fugir. Ni quan ens morim. Jo fa sis anys que camino per la carretera, i què, et penses que no soc mort?-

Va preguntar-. Em vaig ofegar mentre em banyava a Margate. I un gitano em va matar amb una barra de ferro, i em va esclafar el cap d'un cop. I m'he congelat dues vegades, com tu aquesta nit. I en aquesta mateixa carretera un cotxe em va atropellar. Però continuo caminant, no hi puc fer res. Mort! T'ho dic de debò, no ens en podem sortir ni que vulguem.


Al noi li va agafar un atac de tos. El rodamon es va aturar perquè es refès.


-serà millor que agafis una estona el meu abric, tens una tos molt lletja.

-No entens res, oi? -va dir el noi empipat. Llavors va desmaiar-se, i el rodamon va agafar-lo en braços.


El rodamon va mirar a banda i banda de la carretera. Es veien, lluny, els llums d'un cotxe que avançava silenciosament damunt la neu.

-Soc metge -va dir el conductor en aturar-se -. Què passa? -i va auscultar la respiració dificultosa del noi. -Una pulmonia- va afirmar-. El portaré a l'hospital. Vós també podeu venir, si voleu. -Prefereixo continuar caminant -va dir el rodamon. Mentre pujaven al cotxe, el noi va parpellejar dèbilment.

-A reveure- va dir amb veu apagada al rodamon.


Tot el matí el rodamon va caminar damunt la neu mig desfeta. Després es va trobar un graner solitari i hi va dormir. Quan es va despertar ja era fosc. Es va alçar i va reprendre el seu camí per la carretera enfangada. Quan encara no havia avançat gaire, una figura malaltissa va sorgir de la foscor i se li va acostar.


-Si no camines gaire de pressa faré una mica de camí amb tu.- va dir una veu familiar-. És una mica solitària la carretera, en aquestes hores del dia.

-I la pulmonia?- va cridar el rodamon.

-M'he mort aquest matí -va dir el noi.


Font: https://blocs.xtec.cat/lecturessegures/2012/06/19/a-la-carretera-de-brighton/ 

dimarts, 25 d’octubre del 2022

UNA CRIATURA DE COSTUMS FIXOS

 UNA CRIATURA DE COSTUMS FIXOS


Hauria d’haver estat un penjament ordinari. De fet, el penjament ja en va ser, d’ordinari. El que va ser molt estrany és tot el que va passar després. 


L’home que van penjar era un jugador que es deia Harry Graham. Gairebé tothom l’anomenava Gray Hank. Un dia, en un bar, va matar un home. Es van barallar arran d’una partida de cartes.


Això va passar a Montana el 1865, una època i un lloc en què els homes no s’hi pensaven gaire, a fer justícia pel seu compte. Encara no havia passat una hora d’ençà del crim, que els habitants del poble van organitzar un judici i van decidir penjar en Gray Hank per assassinat. 


Els qui l’havien de penjar van tirar un corda amb un llaç escorredor per sobre una branca. Van lligar-ne un extrem a una mata i vam posar el llaç al coll del Hank, que era dalt d’un cavall.


D’un cop de fuet el cavall va escapar-se de sota seu i els peus del Hank van començar a moure’s desesperadament a més de mig metre del terra. Es va quedar penjat exactament mitja hora, i la gent s’ho mirava. Després van venir uns quants metges i van confirmar que era mort. Van deslligar la corda de la mata i dos homes van baixar el cos. 


Tan bon punt els peus li van tocar al terra, el cadàver es va precipitar a la gent, arrossegant la corda al seu darrere. El cap no parava de fer voltes, els ulls miraven fixos i la llengua li penjava. El mort tenia la cara espantosament morada, i els llavis molls de bava sanguinolenta. Cridant esgarrifats, la gent va fugir. S’entrebancaven i queien l’un damunt de l’altre. Es trepitjaven, s’empenyien, s’empentaven.


Mentrestant, l’horrible mort corria fent salts amunt i avall, i aixecava els peus tan amunt que a cada passa es picava el pit amb els genolls. La llengua li ballava com si fos la llengua d’un gos cansat. Dels llavis botits no parava de caure escuma. El crepuscle va afegir més terror a l’escena, i els homes van fugir d’aquell indret sense atrevir-se a mirar enrere. 


En tota aquesta confusió va aparèixer la figura esvelta del doctor Arnold Spier. Era un dels metges que havia confirmat la mort de l’assassí. Va avançar directament cap al mort, que ara es movia una mica més a poc a poc i sense tantes batzegades.


L’Arnold Spier va agafar el cadàver pels braços i el va estirar de panxa enlaire. A l’acte, el cadàver es va enrigidir i es va quedar quiet.

 

-Els mort són de costums fixos- va explicar-. Un càdaver dret sempre camina i corre. Però si l’estires es queda ben quiet.    



Ambrose Bierce












dilluns, 24 d’octubre del 2022

LA MÀ DISSECADA

 LA MÀ DISSECADA


Ara fa uns vuit mesos, un amic meu, Louis R..., va reunir un vespre alguns camarades. Bevíem ponx tot parlant de literatura, pintura i explicant-nos alguns acudits. De sobte la porta es va obrir i un dels meus amics va entrar com un huracà.

-Endevineu d’on vinc! -exclamà immediatament.

-Aposto que de Mabille -va respondre.

-Ni t’hi acostes, vinc de P..., a Normandia, on he passat vuit dies i d’on porto un gran criminal amic meu, que us demano permís per presentar-vos.

Dient això, es va treure de la butxaca una mà dissecada; una mà horrible, negra, seca, molt llarga i crispada; els músculs, de força extraordinària, estaven limitats per una tira de pell a la punta dels dits; tot plegat pudia a malvat.

-Figureu-vos -digué el meu amic que l’altre dia venien les pertinences d’un vell bruixot de renom a tota la comarca; es passejava sobre un mànec d’escombra, practicava la màgia blanca i negra, i feia que les vaques tinguessin la llet blava. El vell bergant sempre tingué un gran afecte per aquesta mà que, segons deia, era la d’un cèlebre criminal ajusticiat al 1736, per haver llançat de cap la seva dona a un pou, i per haver penjat del campanar de l’església el capellà que els havia casat. Després d’aquesta doble proesa, el paio anà a córrer món i en la seva carrera tan curta com intensa va assaltar dotze viatgers i una vintena de monjos d’un monestir. 

-Però què vols fer-ne, d’aquest horror? -Vam exclamar.

-I doncs!, en faré el meu botó de timbre per espantar els creditors. 

-Amic meu -digué Henri Smith, un anglès molt flegmàtic-, Crec que aquesta mà és carn índia conservada mitjançant un procés nou, i t’aconsello que en facis brou.

-No feu broma, senyors -va rependre amb sang freda un estudiant de medicina-. I tu, Pierre, si t’he de donar algun consell, et diré que facis enterrar aquesta deixalla humana, per si de cas el seu propietari la vingués a reclamar; a més, potser aquesta mà ha après mals costums, ja coneixes la dita: “Qui ha matat, matarà”. 

-I qui ha begut, beurà- reprengué l’amfitrió. I passà a l’estudiant un gran got de rom. En Pierre va alçar el seu got i, adreçant-se a la mà, digué: 

-Brindo per la propera visita del teu amo.

        Després es parlà d’altres coses i cadascú tornà a casa seva. L’endemà, vaig anar a casa d’en Pierre.

-Què, com va? -vaig preguntar-li.

-Molt bé -em respongué.

-I la teva mà?

-L’has hagut de veure a la campana de la porta, on vaig posar-la ahir a la nit, però figura’t que algú, per fer-me una broma, ha trucat a mitjanit; he preguntat qui era, però com que ningú no responia, he tornat al llit i m’he adormit.



En aquell moment van trucar a la porta: era el propietari, un personatge groller i força impertinent. Entrà sense saludar:

-Senyor -va dir al meu amic -, us prego que tragueu immediatament la carronya que heu penjat a la corda de la campana; si no ho feu, em veuré obligat a fer-vos fora.

- Senyor -va respondre en Pierre amb molta gravetat -, insulteu una mà que no s’ho mereix, sapigueu que ha pertangut a un home molt cultivat.

El propietari es girà i va sortir per on havia entrat. En Pierre el va seguir, despenjà la mà i la lligà a la campana de la seva alcova.

- Més val així -va dir -. Aquesta mà em donarà pensaments seriosos cada nit. 

Al cap d’una hora el vaig deixar i vaig tornar a casa. 

La nit següent vaig dormir malament, estava agitat, nerviós; diverses vegades em vaig despertar sobresaltat. En fi, cap a les sis del matí, un cop violent a la porta de casa em va fer saltar del llit: era el criat del meu amic, a penes vestit, pàl·lid i tremolós.

-Ah, senyor! -exclamà, sanglotant-, han assassinat al meu pobre amo. 

Em vaig vestir i vaig córrer cap a cal Pierre. La casa estava plena de gent; Hi havia un moviment incessant, tothom comentava l’esdeveniment. Vaig arribar amb grans esforços a l’habitació. Quatre agents de policia estaven dempeus a l’interior, bloc en mà, examinant, parlant baix i escrivint; dos doctors xerraven prop del llit sobre el qual estava estirat en Pierre sense coneixement. No era mort, però tenia un aspecte espantós. Tenia els ulls oberts desmesuradament, les nines dilatades semblaven mirar fixament amb un terror inexpressable una cosa horrible i desconeguda. Tenia els dits crispats i, al coll, les marques de cinc dits que s’havien enfonsat profundament en la carn. Llavors una cosa em colpí, quan vaig mirar el timbre de l’alcova: la mà dissecada no hi era. Els metges, sens dubte, la devien haver tret per no impressionar la gent que entrés a l’habitació. No vaig preguntar què se n’havia fet. Retallo ara d’un diari de l’endemà el relat del succés: 


“Un atemptat horrible es va cometre ahir en la persona d’un jove, el senyor Pierre B..., estudiant de dret, de Normandia. El jove havia entrat a casa cap a les 10 del vespre; va  dir al seu criat, el senyor Bonvin, que ja es podia retirar, i se n’anà a dormir. Cap a mitjanit, aquest home va ser despertat per la campana del seu amo, que sonava amb fúria. Va tenir por, encengué una espelma i esperà; la campana s’aturà durant un minut, i després va rependre amb tal força que el criat, boig de terror, anà a despertar el porter; avisaren la policia, que arribà al cap d’un quart d’hora, aproximadament, i tiraren la porta avall. 


“Un espectacle horrible s’oferí als seus ulls. Els mobles tirats per terra indicaven que hi havia hagut una lluita terrible. Enmig de la cambra, estirat, amb els membres erts i la cara lívida, amb els ulls esgarrifosament dilatats, hi havia el jove Pierre B... sense moviment; tenia al coll les empremtes profundes de cinc dits. L’informe del doctor Bourdeau, cridat immediatament, diu que l’agressor devia tenir una força prodigiosa i una mà extraordinàriament prima i nerviosa. Res no fa sospitar el mòbil del delicte, ni qui pot ser-ne l’autor”.


L’endemà es llegia en el mateix diari:


“El senyor Pierre B..., la víctima de l’espantós atemptat, va recuperar el coneixement després de dues hores de cures intensives a càrrec del doctor Bourdeau. La seva vida no corre perill, però es tem pel seu judici. No hi ha rastre del culpable.”


En efecte el meu pobre amic estava boig; durant set mesos, vaig anar-lo a veure cada dia a l’hospici, però no recuperà ni un bri de raó. En el seu deliri, se li escapaven paraules estranyes i tenia una idea fixa: es creia perseguit per un espectre. Un dia em van venir a buscar urgentment perquè estava pitjor, i el vaig trobar agonitzant. Durant dues hores va romandre calmat, després, de cop i volta, s’alçà del llit, cridà agitant els braços i pres d’un espantós terror: 

- Agafa-la! Agafa-la! M’escanya, socors, socors!

Va donar dues voltes a l’habitació cridant, després caigué mort, de cara a terra. Em vaig haver d’encarregar de portar el seu cos al poblet de P..., a Normandia. Era d’aquest mateix poble que havia vingut el vespre que ens va presentar la mà dissecada. El seu cos va ser tancat en un fèretre de plom, i quatre dies més tard em passejava amb el vell capellà del poble pel petit cementiri on havien cavat la seva tomba. Feia un temps magnífic, el cel era blau i ple de llum. Se sentia el soroll de pales dels enterradors que cavaven la tomba. De sobte ens van cridar i vam anar a veure què volien. Havien trobat un taüt. D’un cop de pic van fer saltar la tapa i vam veure un esquelet desmesuradament llarg que, des dels seus ulls buits, semblava desafiar-nos; vaig tenir un malestar, no sé per què em vaig espantar.

-Mireu! -exclamà un dels homes-. El bergant té un monyó tallat, heus aquí la seva mà.

-Fixa’t -Va fer l’altre, rient -, et mira i et saltarà a la gola perquè li tornis la mà.

-Vinga -digué el capellà-, deixeu els morts en pau i tanqueu el taüt, cavarem en un altre parc la tomba del senyor Pierre.

L’endemà tot havia acabat i vaig reprendre la ruta cap a París, després d’haver deixat cinquanta francs el vell capellà perquè fes misses per al repòs de l’ànima d’aquell de qui havíem pertorbat la sepultura



GUY DE MAUPASSANT, La tomba i altres contes d’horror

(Adaptació)


dijous, 20 d’octubre del 2022

DAGÓN

 "Escribo esto bajo una fuerte tensión mental, ya que cuando llegue la noche habré dejado de existir. Sin dinero, y agotada mi provisión de droga, que es lo único que me hace tolerable la vida, no puedo seguir soportando más esta tortura; me arrojaré desde esta ventana de la buhardilla a la sórdida calle de abajo..."

Amb aquest inici fan ganes de seguir llegint, no? Clica aquí.



dilluns, 3 d’octubre del 2022