Hauria d’haver estat un penjament ordinari. De fet, el penjament ja en va ser, d’ordinari. El que va ser molt estrany és tot el que va passar després.
L’home que van penjar era un jugador que es deia Harry Graham. Gairebé tothom l’anomenava Gray Hank. Un dia, en un bar, va matar un home. Es van barallar arran d’una partida de cartes.
Això va passar a Montana el 1865, una època i un lloc en què els homes no s’hi pensaven gaire, a fer justícia pel seu compte. Encara no havia passat una hora d’ençà del crim, que els habitants del poble van organitzar un judici i van decidir penjar en Gray Hank per assassinat.
Els qui l’havien de penjar van tirar un corda amb un llaç escorredor per sobre una branca. Van lligar-ne un extrem a una mata i vam posar el llaç al coll del Hank, que era dalt d’un cavall.
D’un cop de fuet el cavall va escapar-se de sota seu i els peus del Hank van començar a moure’s desesperadament a més de mig metre del terra. Es va quedar penjat exactament mitja hora, i la gent s’ho mirava. Després van venir uns quants metges i van confirmar que era mort. Van deslligar la corda de la mata i dos homes van baixar el cos.
Tan bon punt els peus li van tocar al terra, el cadàver es va precipitar a la gent, arrossegant la corda al seu darrere. El cap no parava de fer voltes, els ulls miraven fixos i la llengua li penjava. El mort tenia la cara espantosament morada, i els llavis molls de bava sanguinolenta. Cridant esgarrifats, la gent va fugir. S’entrebancaven i queien l’un damunt de l’altre. Es trepitjaven, s’empenyien, s’empentaven.
Mentrestant, l’horrible mort corria fent salts amunt i avall, i aixecava els peus tan amunt que a cada passa es picava el pit amb els genolls. La llengua li ballava com si fos la llengua d’un gos cansat. Dels llavis botits no parava de caure escuma. El crepuscle va afegir més terror a l’escena, i els homes van fugir d’aquell indret sense atrevir-se a mirar enrere.
En tota aquesta confusió va aparèixer la figura esvelta del doctor Arnold Spier. Era un dels metges que havia confirmat la mort de l’assassí. Va avançar directament cap al mort, que ara es movia una mica més a poc a poc i sense tantes batzegades.
L’Arnold Spier va agafar el cadàver pels braços i el va estirar de panxa enlaire. A l’acte, el cadàver es va enrigidir i es va quedar quiet.
-Els mort són de costums fixos- va explicar-. Un càdaver dret sempre camina i corre. Però si l’estires es queda ben quiet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada