dimarts, 5 d’octubre del 2021

25 dies per a ....

 Dràcula, de Bram Stocker 

El text que us presentem és un fragment del diari de Jonathan Harver, representant d’una agència immobiliària londinenca, que viatja a Transilvània, al castell del comte Dràcula, per tancar el negoci de compra d’una propietat a Londres. El foraster arriba a la porta del castell:


Vaig restar en silenci sense moure’m, perquè no sabia què fer. No es veia cap mena de campana ni de picaporta i no semblava pas que la meva veu pogués penetrar per aquells murs inhòspits i aquelles tenebroses finestres. El temps que vaig haver d’esperar em semblà interminable; sentia com si totes les meves pors i els meus dubtes s’abraonessin sobre meu. En quina mena de lloc m’havia ficat? Entre quina mena de gent? En quin tipus d’aventura m’havia embarcat? Era aquest un incident habitual en la vida de l’escrivent d’un procurador enviat per explicar l’adquisició d’una propietat a Londres a un estranger? Escrivent d’un procurador! A Mina no li hauria agradat. Més ben dit, procurador, perquè tot just abans de marxar de Londres rebia la notícia que m’havien aprovat l’examen; de manera que ara ja sóc un procurador de debò. Vaig començar a fregar-me els ulls i a pessigar-me per veure si estava despert. Tot em semblava un terrible malson i esperava que, d’un moment a l’altre, em despertaria de sobte a casa, amb la llum de l’albada travessant els vidres, com ho havia sentit de vegades l’endemà d’un dia de treball excessiu. Però el meu cos responia a la prova dels pessics i els meus ulls no es deixaven pas enganyar. Realment, estava despert i al bell mig dels Càrpats. Tot el que podia fer era tenir paciència i esperar l’albada.

Just en el moment que havia arribat en aquesta conclusió, vaig sentir darrera de la gran porta unes petjades feixugues que s’apropaven, i vaig veure a través de les escletxes la resplendor d’una llum que s’acostava. Després fou el soroll de cadenes i el grinyol de feixucs forrellats que s’obrien i la clau girà amb un fort escarritx, pel llarg desús, i la porta gran s’obrí cap endins lentament.


Al llindar aparegué un home vell molt alt, ben afaitat, tret d’un llarg bigoti blanc, vestit de negre de cap a peus, sense cap mena de color enlloc. A les mans hi duia una antiga llàntia d’argent, en la qual la flama cremava sense cap mena de protecció, projectant llargues ombres tremoloses a causa del corrent d’aire que entrava per la porta oberta. L’home vell em féu passar, amb un gest cortès de la seva mà dreta, tot dient en un excel·lent anglès, però amb una estranya entonació:

-Benvingut a casa meva! Entreu lliurement i per pròpia voluntat!

No féu ni un pas per dirigir-se cap a mi, sinó que restà immòbil com una estàtua, com si el gest de benvinguda l’hagués petrificat. No obstant això, tan bon punt vaig traspassar el llindar, avançà impulsivament i, aixecant la mà, agafà la meva amb una força tal que em féu encongir; aquesta sensació s’accentuà pel fet que era freda com el glaç i més aviat semblava la mà d’un mort que no pas la d’un home viu. (p. 23-25)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada