Els vostres microrelats

CAP GRÀCIA

Aquell matí me vaig aixecar del llit, com sempre vaig preparar l’esmorzar al meu fill, el vaig anar a despertar, i quan vaig obrir la porta el meu fill no estava al llit. El vaig cercar per tota la casa, però no estava, vaig anar al menjador, pensant on podria estar, i de sobte vaig sentir una remor, la finestra del quarto del meu fill estava rompuda. Una pedra estava al terra amb una nota aferrada:

Si vol TorNAR a vorer al seu FiLl, porTa 1000€ aL CaRreró d’aQuí darrere a lES 4:00 d’aquesta niT, sI No, n0 El tornarÀ a  vorER.

Al vestir-me vaig anar al banc a treure els sos i quan es varen fer les 3:52 vaig anar cap el carreró.

El meu fill estava amb la cara tapada i quan l’home emmascarat va parlar, la seva veu me sonava familiar. Se li va caure la màscara i…!

Avestrucita

CADENA DE SOMRIURES

La nit de reis  va néixer una nena anomenada Alegria, va ser el millor regal que va poder donar la vida a aquella família.

La nena vivia a una humil casa i tenia un germà gran amb el que sempre jugava, parlava, reia… era el millor germà que podia tenir.

Un dia va ocórrer una tragèdia, el seu germà s’havia matat a un accident. Quan va ocórrer això n’Alegria ho va passar molt mal, perquè ja no estava. A partir d’aquell moment n’Alegria ja no parlava gens, ni tan sols amb els seus pares. Un dia la nena va recordar el que deia la mare quan era petita “si somrius la vida et somriura”. Llavors quan anava al col·legi i els nens es ficaven i es reien d’ella, solament somreia. Però un dia Alegria va arribar a classe somrient com sempre i els seus companys van començar a dir “només saps somriure? Sembles ximple. No tens motius per estar feliç!!!”

llavors va respondre “ no tinc la millor vida, ni la millor roba, ni la millor casa… però la meva mare sempre diu que no m’oblidi d’aquesta frase. “La felicitat és el poder, i el meu somriure és la seva espasa, i si somrius la vida et somriurà.”

HAPINESS

el meu últim dia

-Va sonar el despertador i nomé apagar-lo, ja vaig pensar que era l’últim dia de la meva vida. Vaig al camp per respirar aquell aire per última vegada, aquell aroma tan perfecte i pur. Després vaig anar a casa de la meva filla per acomiadar-me dels meus nets i d’aquell que no veuria mai, però si ajudaria. També vaig acomiadar-me de la meva millor amiga Laia i li vaig dir que me n’anava de viatge i que el més segur es que mai més tornés al poble. Aquella nit era la meva última nit al meu llit, aquell llit en el que havia dormit durant 50 anys, disfrutant-lo com mai.

El dia havia arribat, ja estava amb la bata i entrant al quiròfan un poc marejada per l’anestèsia i vaig pensar que aquell era l’ últim moment que veuria el món, però que gràcies a aquesta operació el meu nét veuria allò que jo no tornaria a veure mai més.

escriptor123

A LO MEJOR SIEMPRE HE ESTADO ALLÍ

Tengo miedo, por qué siempre empiezo algo diciendo la palabra "miedo", es que vivo siempre con el y nunca soy consciente de ello? tengo miedo de haber vuelto a ese estado de cansancio, donde nada me importa (o me hago creer a mí misma que es así), tengo sueño las 24h del día, estoy cansada de seguir con esto y de que cada día que me levanto sea una lucha más contra lo que me rodea. Me gustaría dormir un tiempo, y que cuando despierte, como en las películas,  el dolor de nudo en el estómago ya no esté, las preocupaciones se han ido así sin más, ni siquiera recordaba qué situación me llevó a esto. Y vuelvo a tener miedo,  miedo de haber vuelto a caer en ese pozo del cual me costó mucho salir...
Quizás pensándolo mejor, a lo mejor siempre he estado ahí, lo único que ha pasado es que lo olvidé por un tiempo…

MIEDO