- Els meus pares, ahir, van explicar-me que ja he crescut massa com per continuar tenint un amic imaginari, i que me n'hauria de desfer.
- Avui n'han trobat el cos.
divendres, 8 d’octubre del 2021
22 dies per a ...
dijous, 7 d’octubre del 2021
dimecres, 6 d’octubre del 2021
24 dies per a ...
Hauria d’haver estat un penjament ordinari. De fet, el penjament ja en va ser, d’ordinari. El que va ser molt estrany és tot el que va passar després.
L’home que van penjar era un jugador que es deia Harry Graham. Gairebé tothom l’anomenava Gray Hank. Un dia, en un bar, va matar un home. Es van barallar arran d’una partida de cartes.
Això va passar a Montana el 1865, una època i un lloc en què els homes no s’hi pensaven gaire, a fer justícia pel seu compte. Encara no havia passat una hora d’ençà del crim, que els habitants del poble van organitzar un judici i van decidir penjar en Gray Hank per assassinat.
Els qui l’havien de penjar van tirar un corda amb un llaç escorredor per sobre una branca. Van lligar-ne un extrem a una mata i vam posar el llaç al coll del Hank, que era dalt d’un cavall.
D’un cop de fuet el cavall va escapar-se de sota seu i els peus del Hank van començar a moure’s desesperadament a més de mig metre del terra. Es va quedar penjat exactament mitja hora, i la gent s’ho mirava. Després van venir uns quants metges i van confirmar que era mort. Van deslligar la corda de la mata i dos homes van baixar el cos.
Tan bon punt els peus li van tocar al terra, el cadàver es va precipitar a la gent, arrossegant la corda al seu darrere. El cap no parava de fer voltes, els ulls miraven fixos i la llengua li penjava. El mort tenia la cara espantosament morada, i els llavis molls de bava sanguinolenta. Cridant esgarrifats, la gent va fugir. S’entrebancaven i queien l’un damunt de l’altre. Es trepitjaven, s’empenyien, s’empentaven.
Mentrestant, l’horrible mort corria fent salts amunt i avall, i aixecava els peus tan amunt que a cada passa es picava el pit amb els genolls. La llengua li ballava com si fos la llengua d’un gos cansat. Dels llavis botits no parava de caure escuma. El crepuscle va afegir més terror a l’escena, i els homes van fugir d’aquell indret sense atrevir-se a mirar enrere.
En tota aquesta confusió va aparèixer la figura esvelta del doctor Arnold Spier. Era un dels metges que havia confirmat la mort de l’assassí. Va avançar directament cap al mort, que ara es movia una mica més a poc a poc i sense tantes batzegades.
L’Arnold Spier va agafar el cadàver pels braços i el va estirar de panxa enlaire. A l’acte, el cadàver es va enrigidir i es va quedar quiet.
-Els mort són de costums fixos- va explicar-. Un càdaver dret sempre camina i corre. Però si l’estires es queda ben quiet.
dimarts, 5 d’octubre del 2021
25 dies per a ....
Dràcula, de Bram Stocker
El text que us presentem és un fragment del diari de Jonathan Harver, representant d’una agència immobiliària londinenca, que viatja a Transilvània, al castell del comte Dràcula, per tancar el negoci de compra d’una propietat a Londres. El foraster arriba a la porta del castell:
Vaig restar en silenci sense moure’m, perquè no sabia què fer. No es veia cap mena de campana ni de picaporta i no semblava pas que la meva veu pogués penetrar per aquells murs inhòspits i aquelles tenebroses finestres. El temps que vaig haver d’esperar em semblà interminable; sentia com si totes les meves pors i els meus dubtes s’abraonessin sobre meu. En quina mena de lloc m’havia ficat? Entre quina mena de gent? En quin tipus d’aventura m’havia embarcat? Era aquest un incident habitual en la vida de l’escrivent d’un procurador enviat per explicar l’adquisició d’una propietat a Londres a un estranger? Escrivent d’un procurador! A Mina no li hauria agradat. Més ben dit, procurador, perquè tot just abans de marxar de Londres rebia la notícia que m’havien aprovat l’examen; de manera que ara ja sóc un procurador de debò. Vaig començar a fregar-me els ulls i a pessigar-me per veure si estava despert. Tot em semblava un terrible malson i esperava que, d’un moment a l’altre, em despertaria de sobte a casa, amb la llum de l’albada travessant els vidres, com ho havia sentit de vegades l’endemà d’un dia de treball excessiu. Però el meu cos responia a la prova dels pessics i els meus ulls no es deixaven pas enganyar. Realment, estava despert i al bell mig dels Càrpats. Tot el que podia fer era tenir paciència i esperar l’albada.
Just en el moment que havia arribat en aquesta conclusió, vaig sentir darrera de la gran porta unes petjades feixugues que s’apropaven, i vaig veure a través de les escletxes la resplendor d’una llum que s’acostava. Després fou el soroll de cadenes i el grinyol de feixucs forrellats que s’obrien i la clau girà amb un fort escarritx, pel llarg desús, i la porta gran s’obrí cap endins lentament.
Al llindar aparegué un home vell molt alt, ben afaitat, tret d’un llarg bigoti blanc, vestit de negre de cap a peus, sense cap mena de color enlloc. A les mans hi duia una antiga llàntia d’argent, en la qual la flama cremava sense cap mena de protecció, projectant llargues ombres tremoloses a causa del corrent d’aire que entrava per la porta oberta. L’home vell em féu passar, amb un gest cortès de la seva mà dreta, tot dient en un excel·lent anglès, però amb una estranya entonació:
-Benvingut a casa meva! Entreu lliurement i per pròpia voluntat!
No féu ni un pas per dirigir-se cap a mi, sinó que restà immòbil com una estàtua, com si el gest de benvinguda l’hagués petrificat. No obstant això, tan bon punt vaig traspassar el llindar, avançà impulsivament i, aixecant la mà, agafà la meva amb una força tal que em féu encongir; aquesta sensació s’accentuà pel fet que era freda com el glaç i més aviat semblava la mà d’un mort que no pas la d’un home viu. (p. 23-25)
dilluns, 4 d’octubre del 2021
26 dies per a ...
por Rafa García Meseguer
«El cálido aliento en su nuca la tranquilizaba hasta que recordó que dormía sola..»
diumenge, 3 d’octubre del 2021
27 dies per a...
«TIMBRE A MEDIANOCHE»
por Álvaro Fernández Fernández
« Sonó el timbre a medianoche. Despertó de su sueño con el vello de punta. Abrió la puerta, pero no había nadie. Él ya estaba dentro.»
Font: https://microcuento.es/cuentos-cortos-de-terror/
ESCALOFRIANTES CUEnTOS DE TERROR: «Timbre a media noche»
divendres, 1 d’octubre del 2021
Subscriure's a:
Missatges (Atom)