Microrelats per al cap de setmana

EL PLOR

Era una nit negra amb una pluja intensa, jo venia de treballar, el carrer estava desert, no s’escoltava res, fins que de sobte el plor d’un nedó em va sobresaltar, vaig caminar fins a ell i el vaig veure, estava dins d’una capsa de cartró tota trencada.

El nedó era un nen preciós d’un cabell negre com el carbó i uns ulls brillants de color mel amb una pell suau com la seda. Estava plorant i tremolant de fred, vaig decidir agafar-lo ja que no el podia deixar més temps en aquell carreró fastigós.

El vaig portar a casa, el vaig rentar i li vaig posar roba de quan el meu germà era petit, estava molt bufó.

M’havia enamorat d’aquell nedó. Només mirant-lo als ulls podia veure el seu increible futur.

Aguacatina Rosa

Crònica Negra

Tot va començar el deu de Gener de 1977 a Eivissa a una família molt noble , a mesura que passava el temps eren baralles amb la meva família i quan vaig veure l’oportunitat em vaig fugir a Xile amb un amic meu als quinze anys, allí vaig aprendre moltes coses de la vida i passat els cinc anys vaig regressa a Eivissa per tindre una filla, i passant els any vaig tindre a un altre fill mes .

Jo ho tenia tot fins que em vaig trobar un home m’agradava molt però a mesura que passava el temps me maltractava físicament més a diari fins que vaig cridar a sa policia però no li vare fer res i una nit va agafar una pistola i …

thebutzzy

Els somnis tradicionaris

Ja estic. Els meus records ja estan, per fi estan amb mi després d'haver recorregut molts km, hores i minuts ja ho he aconseguit .

Mitja hora després

Com va ser? Sols va ser un somni?

Després d'haver em despertat em sentia nerviós amb les mans suades, sense sentir els meus peus. Vaig estar uns minuts amb la meva memòria en blanc. Després d'haver despertat d'aquell bloqueig m'havia rentat les dents, la cara i me'n vaig anar a la cuina per cuinar.

En veritat no em sento mal pel somni ni res

LENA-IBIZA

Un pas enrera

Tot va començar un matí de primavera,ho record com si fos ahir,anava passejant tranquil·la-ment amb "ell"sense saber que seria l'última vegada que el veuria, d'una estona a l'altra vaig sentir les irrefrenables ganes de fer un pas enrere, no vaig tenir l'oportunitat de fer aquell pas quan vaig sentir un fort cop, en aquell instant tenia por no sabia com sentir-me al respecte tot estava fosc no podia veure res però un instant després vaig començar a despertar del que jo pensava que podria ser un possible somni, però quan vaig obrir els ulls em vaig donar compta de què no era un somni, estava lligada de peus i mans en una habitació fosca il·luminada només per la llum d'una petita finestra, davant d'aquella finestra es trobava "ell" jo tan ingènua vaig creure que "ell" m'ajudaria però va ser tot el contrari, "ell" va posar fi a la meva vida sense preguntar.i ara només quedo jo atrapada en una foscor infinita sense tenir l'oportunitat d'escapar, amb l'única companyia dels meus pensaments, el meu rancor i odi per "ell " el meu primer amor i el causant de què estigui atrapada en aquesta foscor infinita.

(Supernova)

EL VELL SAVI

En una zona on era tot molt càlid existia un home

molt rondinaire que cada vegada que que passava

algú li deia alguna cosa, fins que un dia va aparèixer

davant seva un rostre que es semblava a deu i li va dir:

El que donam, es el que rebem, fins aquí, el vell es

va donar compte des que no parava de rondinar a tot

el món li deia coses dolentes, quan va decidir canviar,

va fer una casa que donava aperitius gratis i quan els

clients se n’anaren li deixaven un regal, així és com

l’ancià va decidir canviar.

BiGBaN 2018

Calfred

Estava espantada, amb ganes de cridar. Tenia tota la cara transpirada i gairebé no podia respirar. Vaig quedar paralitzada en sentir cops contra el terra. Mentre sentia aquells sorolls, la meva ment desenvolupava records més terrorífics encara.

Vaig començar a escoltar cops una altra vegada, però a prop del meu llit. En aquell moment vaig sentir que em desmaiava, que el meu cos ja no podia suportar més aquella tortura.

De sobte, vaig cridar i tot va parar. No vaig poder creure tot allò, però sabia que tot era mentida, era tot la meva imaginació?

Vaig estar adormida unes hores amb la meva mare i després em va dir que hauria de tornar a la meva habitació, encara que jo no volia, ja que estava morta de por.

Vaig passar pel passadís, estava obscur i sinistre. De sobte vaig sentir que algú em perseguia i vaig començar a caminar més de pressa fins a la meva cambra. Quan vaig obrir la porta, la vaig tancar tan ràpidament com la vaig obrir. Em vaig sentir tranquil·la i fora de perill, però aquella tranquil·litat es va rompre de no haver sigut per el tan esgarrifós que vaig veure damunt del meu llit.

Mifia

Els vostres microrelats

CAP GRÀCIA

Aquell matí me vaig aixecar del llit, com sempre vaig preparar l’esmorzar al meu fill, el vaig anar a despertar, i quan vaig obrir la porta el meu fill no estava al llit. El vaig cercar per tota la casa, però no estava, vaig anar al menjador, pensant on podria estar, i de sobte vaig sentir una remor, la finestra del quarto del meu fill estava rompuda. Una pedra estava al terra amb una nota aferrada:

Si vol TorNAR a vorer al seu FiLl, porTa 1000€ aL CaRreró d’aQuí darrere a lES 4:00 d’aquesta niT, sI No, n0 El tornarÀ a  vorER.

Al vestir-me vaig anar al banc a treure els sos i quan es varen fer les 3:52 vaig anar cap el carreró.

El meu fill estava amb la cara tapada i quan l’home emmascarat va parlar, la seva veu me sonava familiar. Se li va caure la màscara i…!

Avestrucita

CADENA DE SOMRIURES

La nit de reis  va néixer una nena anomenada Alegria, va ser el millor regal que va poder donar la vida a aquella família.

La nena vivia a una humil casa i tenia un germà gran amb el que sempre jugava, parlava, reia… era el millor germà que podia tenir.

Un dia va ocórrer una tragèdia, el seu germà s’havia matat a un accident. Quan va ocórrer això n’Alegria ho va passar molt mal, perquè ja no estava. A partir d’aquell moment n’Alegria ja no parlava gens, ni tan sols amb els seus pares. Un dia la nena va recordar el que deia la mare quan era petita “si somrius la vida et somriura”. Llavors quan anava al col·legi i els nens es ficaven i es reien d’ella, solament somreia. Però un dia Alegria va arribar a classe somrient com sempre i els seus companys van començar a dir “només saps somriure? Sembles ximple. No tens motius per estar feliç!!!”

llavors va respondre “ no tinc la millor vida, ni la millor roba, ni la millor casa… però la meva mare sempre diu que no m’oblidi d’aquesta frase. “La felicitat és el poder, i el meu somriure és la seva espasa, i si somrius la vida et somriurà.”

HAPINESS

el meu últim dia

-Va sonar el despertador i nomé apagar-lo, ja vaig pensar que era l’últim dia de la meva vida. Vaig al camp per respirar aquell aire per última vegada, aquell aroma tan perfecte i pur. Després vaig anar a casa de la meva filla per acomiadar-me dels meus nets i d’aquell que no veuria mai, però si ajudaria. També vaig acomiadar-me de la meva millor amiga Laia i li vaig dir que me n’anava de viatge i que el més segur es que mai més tornés al poble. Aquella nit era la meva última nit al meu llit, aquell llit en el que havia dormit durant 50 anys, disfrutant-lo com mai.

El dia havia arribat, ja estava amb la bata i entrant al quiròfan un poc marejada per l’anestèsia i vaig pensar que aquell era l’ últim moment que veuria el món, però que gràcies a aquesta operació el meu nét veuria allò que jo no tornaria a veure mai més.

escriptor123

A LO MEJOR SIEMPRE HE ESTADO ALLÍ

Tengo miedo, por qué siempre empiezo algo diciendo la palabra "miedo", es que vivo siempre con el y nunca soy consciente de ello? tengo miedo de haber vuelto a ese estado de cansancio, donde nada me importa (o me hago creer a mí misma que es así), tengo sueño las 24h del día, estoy cansada de seguir con esto y de que cada día que me levanto sea una lucha más contra lo que me rodea. Me gustaría dormir un tiempo, y que cuando despierte, como en las películas,  el dolor de nudo en el estómago ya no esté, las preocupaciones se han ido así sin más, ni siquiera recordaba qué situación me llevó a esto. Y vuelvo a tener miedo,  miedo de haber vuelto a caer en ese pozo del cual me costó mucho salir...
Quizás pensándolo mejor, a lo mejor siempre he estado ahí, lo único que ha pasado es que lo olvidé por un tiempo…

MIEDO

Els primers microrelats

El II CONCURS DE MICRORELATS acaba de començar amb l'arribada dels primers microrelats. Si els pròxims són de l'estil, el jurat d'enguany ho tindrà complicat. Llegiu, llegiu.

 Ella

Me alimento de lo que encuentro en la basura y la sed inunda mi boca, yo, continúo durmiendo a sus pies. Lo que sigo sin entender, por qué ella, estando blanca y fría, sigue sin taparse, sin alimentarme, acariciarme...

Apolo

TE ODIO

Te odio. Odio tus ojos color miel. Tu sonrisa amable. Tu delicada piel. Tu cabello liso. Tus rosados pómulos.- y continuó hablando mientras por su rostro resbalaban ríos de cólera y resentimiento. Lágrimas.- Odio cuando le sacas una sonrisa a alguien desconsolado. El amor de tus actos. Tus buenas intenciones. Los pequeños detalles que hacen que alguien se sienta importante a tu lado. El sentimiento que le pones a cada palabra. Atentamente, TE ODIO.- escupió esas dos últimas palabras con tal arrogancia y desprecio que hasta el más insensible se hubiese lamentado.

Y procedieron a derramar la húmeda tierra sobre la inscripción del ataúd. “Atentamente, TE AMO”.

La chica de detrás del libro

MIEDO

-¡Juan!

-¡¿Qué pasa?!

-Tengo mied...

Orgánico

No te dije adios...

Me dijo te quiero, me sonroje . Me dio la mano, seguimos caminando. Me llevaba a un sitio especial, yo llevaba los ojos vendados, me los destapó y lo primero que vi fue el mar, y de repente lo empujé, lo maté.

Llevo dos meses encerrada. Ya no sé quién soy. Empecé a escuchar un murmullo, se acercaba cada vez más. Sacó una arma, era él.

Uli

ESE DÍA DIFERENTE

A diferencia de los otros días del año este es especial, posiblemente el más importante para mí. Hoy me reúno con mi familia, normalmente me visitan más de una vez al año, pero hoy no es una visita normal, Hoy es una fiesta. Donde las personas que han estado más dolidas y tristes durante mucho tiempo se secan las lágrimas para reunirse otra vez con aquellos que pensaban que no volverían a ver. Sí, estoy hablando de la fiesta de muertos. Todos los niños de México se disfrazan de calaveras coloridas o de cualquier otra cosa que ellos elijan. Todo ese día es felicidad y alegría, decoraciones por todos lados de colores y velas. Pero lo que a mí más me gusta es cenar junto a las personas que me han dejado toda esa comida delante mío, para después comerla juntos.

Orión

¿Sueño o Realidad?

Tenía miedo. Todo estaba oscuro y no veía nada, excepto a él. Se acercó a mí, me disparó y… -Amanda despierta-. Había sido un sueño. Creo.

Rigo

VACÍO

Corría y corría sin saber dónde iba, durante años y años, hasta que, por fin, por fin, llegué al corazón de la nada.

anonimus5