dimecres, 8 de març de 2017

Allau de microrelats III

Oblidada.
Era finals de març, el sol ja sortia i el pare es va animar a baixar del desvan les maletes amb roba d'estiu. La mare va obrir les caixes i va treure samarretes, gorres, sandàlies..., i aferrat al seu cubell i pala, també va treure a la meva germana, que se'ns havia oblidat.

Va ploure tot abril i tot maig. 

Anònim

EL MIRALL DEL BANY 


La meva germana i jo sempre hem sigut inseparables. M'agrada quan ens rentem les dents abans de dormir perquè juguem a fer ganyotes, la trob a faltar des que va morir... assassinada.
 
Rayo macuin 

BÈSTIES NOCTURNES.

La nit cobreix la ciutat ,  els fanals il·luminen els carrers,  però no s'hi veu ni una ànima.

Es mitjanit.  En un aparcament públic d'una zona industrial,  de sobte ,  un estrepitós so de pneumàtics ,trenca el silenci de la nit.  

Poc a poc surten de les seves llodrigueres i van reunint-se en petits grups.  A les seves urpes,  tots ells, duen bosses carregades d’ampolles d'alcohol. En menys d'un hora , tota la zona està coberta per aquestos éssers,  que es poden comptar per milers,  i es mouen frenèticament al ritme d'una música estrident.

Ningú s'atreveix a platar-lis cara,  tenen por d'aquests éssers nocturns i per això es tanquen en les seves cases fins a la sortida del sol que es quan les bèsties trontollant i vomitant tornen al seu amagatall , deixant darrera seva tones de rebuig i ampolles buides  per tot arreu. 

Malgrat el seu estat, a dins seu, van traient pit perquè una vegada més han aconseguit  fer "botellón". 

 Ayrun.

EL QUE TOT TANCA

En ser tancada, es sent humiliada perquè li negen  un món d'oportunitats, damunt la colpegen i ni tan sols es disculpen. 

Lucra

VAIG DIR

Em va dir que jo no era suficient. Em va dir que jo era el pitjor. Em va dir que ningú m'estimava. Em va dir que no necessitava ajuda. 
Després que la mare em forçàs per fer el que no volia, ara em diu que sóc guapa. Em diu que sóc la millor. Em diu que sóc estimada. Em diu la realitat. Jo m'ho vaig dir. 

Gdlp

Metàfora encertada.

Un parell de nits enrere vaig tenir la meravellosa idea de treure a passejar el meu gos. Jo, dona, sola, de nit. Em vaig posar els meus cascos i vaig començar a caminar a pas lent, tranquil, admirant la bellesa de la nit. Vaig parar en veure a Popeye, el meu gos, ensumant un fanal, el vaig sentir bordar, així que vaig decidir llevar-me un dels cascos per a veure què passava. Vaig sentir una respiració al meu coll. L'últim que record d'aquest moment és a mi corrent com si em perseguís la mateixa mort. Tirava de Popeye amb la poca força que tenia al braç, fins a entrar amb gran esforç a casa meva, tancant la porta de cop. Vaig deixar anar la corretja, vaig sospirar alleujada i vaig aixecar la vista cap al mirall de l'entrada. Poc me'n record d’ allò que vaig veure en aquell maleït mirall, que no deuria d'haver col·locat allà. Només a ell, bé, a això, tapant-me la boca, mirant-me a través del mirall i xiuxiuejant-me: ‘’Tothom ho intenta, preciosa. Però ningú pot fugir de mi.’’

Flrnc.

PEL TERRA...

Estem ja bastant cansats, sempre carregant-nos els marrons. Que si xafeu bassals, que si no teniu cura del que hi ha al terra, que si feu mala olor... Aquests humans són uns desagraïts!
Zar

SILENCI.


Músic cerca relació silenciosa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada