dimarts, 18 de desembre del 2018

Atac als Titans

La biblioteca, a petició d'alguns dels otakus del centre, ha adquirit aquests dos nous exemplars. Esperem que siguin del vostre gust


dilluns, 10 de desembre del 2018

Duelo de alfiles

"Una partida de ajedrez no es una metáfora del mundo pero sí puede llegar a serlo de las pasiones que lo mueven, de las tensiones infinitas de su organización social. Pero en el ajedrez, donde todos los movimientos se despliegan ante la mirada del otro y todos los pensamientos, por tanto, pueden ser descubiertos, no hay posibilidad de hacer trampas ni de ocultar secretas intenciones."

Vicente Valero, Duelo de alfiles.

Que no sabíeu encara què llegir o què regalar aquestes vacances? Doncs ja ho teniu. Però si no esteu del tot convençuts, us convidem a llegir el principi del llibre aquí

Per suposat, el podeu demanar a la nostra biblioteca.

dilluns, 26 de novembre del 2018

Vierge moderne

No soy mujer: Soy un neutro.
Soy un niño, un paje y una valiente decisión,
soy un risueño rayo de sol escarlata...
Soy una red para todos los peces voraces,
soy un brindis a la gloria de todas las mujeres,
soy un paso hacia el riesgo y la perdición,
soy un salto en la libertad y en el yo...

dimarts, 13 de novembre del 2018

El otro lado de la esperanza

El 9 de noviembre se inició en la biblioteca del centro el ciclo de cine "Blanca Dona sense fòbies"  con la película El otro lado de la esperanza del director finlandés Aki Kaurismäki.


La presentación estuvo a cargo de dos profesores del centro: Javier Castillón, responsable y organizador del ciclo, explicó las referencias artísticas y cinematográficas del director, remarcando los elementos comunes a muchas de sus películas; Alejandro Pitaluga, hizo un repaso por la historia reciente, para explicar el actual conflicto sirio.

A diario vemos imágenes de muerte y dolor asociadas al drama de los refugiados. Kaurismäki, sin renunciar a la dureza  (rigidez e incomprensión del sistema de acogida, rechazo de grupos de ideología fascista), se asoma a esta realidad desde la ternura y la humanidad de unos personajes que luchan por sobrevivir y de aquellos que los ayudan en ese proceso.
La película también da cabida al humor, a la poesía- de las imágenes especialmente, cuadros y objetos de la vida cotidiana- y al silencio. En la película las miradas y los gestos dicen más que las propias palabras.

dijous, 8 de novembre del 2018

CINE CLUB BLANCA DONA


Aquest divendres arrenca el cineclub Blanca Dona sense fòbies que, mitjançant el cinema, tractarà temes transversals com la transfòbia, la xenofòbia, l'homofòbia... 
Podeu consultar la informació sobre el cineclub a la següent pàgina web: https://djpolax.wixsite.com/bdsf  
Serà un divendres al mes a les 17:00ha la Biblioteca del centre, a més aquesta setmana n'Àlex Pitaluga i Xavi Castillón ens faran la introducció a la pel·lícula "L'altre costat de l'esperança" del director finès Aki Kaurismaki.

Us hi esperem!

Espeluznantes caligramas

Aterradores, espantosos, sobrecogedores, horribles, espeluznantes, pavorosos caligramas.









dilluns, 5 de novembre del 2018

Activitats terrorífico-literàries i més

El passat 31 d'octubre el nostre centre es va omplir d'activitats relacionades amb el dia de Tots Sants, com ja vau veure a l'entrada anterior: fotomontatge terrorífic, exposició a la biblioteca i paradeta amb relats per portar-se'n. Però la major part de les activitats es va a dur a terme dins les aules, al corredor i al gimnàs:
  1. Els alumnes de Teresa Ballesteros van llegir un conte de terror que dies abans havien escrit i il·lustrat.
  2. A la classe de Núria Tomàs també van llegir contes que els propis alumnes havien creat dins un ambient ad hoc: finestres tancades, espelmes enceses i "palo santo".
  3. Amb Rosanna Garrido els joves van elaborar uns cal·ligrames realment esgarrifosos i de gran qualitat.
  4. El gimnàs, amb una coreografia del tema "Thriller", es va omplir de zombis ballarins durant les hores d'Educació Física de Carolina Torres i Ferran Risent.
  5. Les professores de llatí, Beatriz Pérez i Virgínia Gómez, amb l'ajuda de Xavi Francès, van organitzar una gimkana a través de l'Hades en la qual no van faltar proves dignes dels herois més agosarats.
  6. L'alumnat del projecte "Canvia la història" de Mercè Pellicer va adaptar al gènere teatral i representar uns microrelats de terror; podien canviar, llevar, afegir tot el que volguessin, però mantenint l'essencia de l'original.
  7. L'alumnat de PALIC va realitzar amb l'ajuda de la seva professora, Maria Josep Belenguer, uns quants mots encreuats sobre les tradicions pròpies d'aquesta data.
  8. Els canvis de classe van estar animats amb música que posava els pèls de punta gràcies a Pere Prieto i Xavi Castillón.
I encara falten moltes més activitats que estem recopilant per a pròximes entrades al bloc. Un any més hem aconseguit entre tots tenir un dia espaventós.









dilluns, 29 d’octubre del 2018

El miedo


Ese largo y angustioso escalofrío que parece mensajero de la muerte, el verdadero escalofrío del miedo, sólo lo he sentido una vez. Fue hace muchos años... (sigue leyendo)

Font

divendres, 26 d’octubre del 2018

Que no et faci por!


Edgard Allan Poe, Stephen King, Lovecraf, Bram Stoker, Mary Shelley, Guy de Maupassant, Oscar Wilde, ... Els coneixes?
O potser et sonen més: Dràcula, El fantasma de Canterville, Frankestein, Dr Jekyll i Mr Hyde, la petita Roque...

Aquesta setmana la biblioteca t'invita a entrar a un món de misteri i terror. T'hi atreveixes?

divendres, 19 d’octubre del 2018

"La Moños"


En Jordi està una mica cagat. Això de conduir per la carretera de la Rabassada de nit amb un autòmat de copilot no li fa gens de gràcia. Més que res, perquè les pel•lícules de terror amb ninots assedegats de sang li fan molt mala astrugància. Això que una joguina amb cara d’angelet passi a comportar-se com un dimoni li provoca un curtcircuit mental que l’acollona cosa fina. Qui està asseguda al seu costat és La Moños, un bust de gitana que et prediu la fortuna i que necessita una repassada al taller, on s’hi dirigeix tan de pressa com pot. No gosa ni mirar-la de reüll; i si, de cop i volta, La Moños posés cara de mossegar una llimona, el front i les galtes clivellats per cicatrius i un somriure sàdic com en Chuky?; i si, en la quietud de la nit, reproduís el riure esfereïdor des de la prominent mandíbula del ninot ventríloc Billy?; i si es girés i l’observés amb aquelles ninetes grogues destacant de la cara enfarinada d’en Pennywise, el pallasso assassí de Stephen King? Només de pensar-hi li ve una fluixesa de cames que no podria ni frenar el vehicle. Recorda, per tranquil•litzar-se, que al museu del Tibidabo La Moños somriu afablement; els seus moviments sincopats d’espatlla i braços, i una tímida picada d’ullet, no semblen albirar intencions homicides. El que passa és que la vitrina no cabia dins del cotxe, han tret l’aparell del seu embolcall i l’han palplantat al seient del costat del conductor, facilitant que la interacció home-màquina, si mai n’hi ha, sigui més directa, i això el pertorba profundament. El cap femení sobresurt lleugerament de la porta del cotxe i, des de fora, semblaria que qui condueix va ben acompanyat, un pensament diametralment oposat al que té en Jordi, que no les té totes i vol perdre-la de vista el més aviat millor. 


En aturar-se al semàfor de Vallvidrera, sent el soroll d’un mecanisme que es posa en marxa. No prové del motor, és un so metàl•lic. Potser per efecte de la frenada s’han remogut els eixos i les rodes dentades de l’autòmat, però el fet és que el braç dret de La Moños, amb el colze fent angle recte, comença un ascens vertical fins que la palma de la mà, fent cullereta, s’apropa a la boca i hi queda aturada. En Jordi, per més que pensi que només és un ninot, se la mira com si allò anés a ventar-li un clatellot, esporuguit com una mala cosa. Aleshores, sense temps de refer-se de l’ensurt, s’adona que la boca inanimada escup un cartolina que queda dipositada al palmell de la mà, la qual inicia el descens cap a la posició inicial. Esverat, a punt de saltar del cotxe, la curiositat pot més que la por i pinça amb els dits el cartonet. Seguidament, llegeix: “Estarem junts fins al final”. Perplex, inquiet, tremolós, barrina de pressa una explicació lògica que l’assossegui. I la troba: si La Moños prediu el futur, el que resa el paperet encaixa a la perfecció amb una predicció fàcil davant de qualsevol parella d’enamorats, o algú que pensa en el futur laboral en la seva empresa de tota la vida. La gent s’empassa el que li diu la vident i santes pasqües. Alleugit, amaga la nota entre el cos i el vestit de l’andròmina, posa primera i arrenca costa avall, esforçant-se en esborrar tot allò de negatiu que podria contenir el missatge capciós.

Els revolts de la Rabassada fan que l’autòmat es vincli lleugerament ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra. Si hagués esmorzat xocolata amb xurros, ja els hauria perbocat de la marejada, però està intranquil i se li ha tancat la boca de l’estómac. En una corba agafada amb massa velocitat, la maquinota s’ajeu cap a la falda d’en Jordi, la cara aterrant a les seves parts, amb el temps just per vomitar una nova targeteta que va a parar al damunt de la guantera. En Jordi, fet un sac de nervis, frena de cop just on hi ha el mirador sobre els llums de la ciutat, redreça el copilot fent el cor fort i, mentre la sosté amb el braç esquerra, agafa el paperet per llegir-ne el contingut: “M’agrada que m’abracin”, una declaració d’intencions que glaça la sang del lector. Es separa a l’acte de La Moños, com si cremés, i l’estintola al seu seti amb un esverament estrany. Que tenen consciència, aquests trastos? Saben on i amb qui es troben i s’hi comuniquen sense problema? Amb una lleugera suor freda on comença l’espinada, esquinça la targeta i la llença per la finestra, arrencant com un esperitat amb un únic pensament: desfer-se sí o sí del seu acompanyant, que l’assalten mals pensaments que li trauran el son si bada.

Així que enfila el carrer Balmes, La Moños torna a activar-se: “El que no et mata et fa més fort”, resa la nova declaració. En Jordi, desesperat, amb els nervis a flor de pell, llença el paper per la finestra i exclama un espontani “ni que ho juris!” que fa girar els caps dels migrats vianants que creuen el pas zebra. La senzilla menció de la mort li provoca una taquicàrdia sobtada, com un formigueig al braç dret i un lleuger mareig, símptomes que li encaixen amb un infart imminent, el que el força a arribar al seu destí el més aviat possible. S’ha de desempallegar com sigui d’aquesta nefasta companyia, que no aclucarà l’ull en una setmana si està de sort i no la palma abans.

Ja és a la vora del taller on ha de lliurar l’encàrrec. Tomba a l’esquerra i s’atura al xamfrà, on posa el fre de mà i alça el cap per mirar pel retrovisor, a veure si se li acosta algú responsable d’endur-se la maleïda màquina. Cordills, té el mirall inutilitzat per un trosset de paper que duu imprès el següent: “Estar mort és una putada”. Blanc com el color del suport on ha llegit la frase, es gira cap a l’ocupant inert de la seva dreta per adonar-se que aquest, just en aquell moment, li pica l’ullet amb la cara un xic orientada cap a ell. 

Els veïns van apropar-se al cotxe on el clàxon no parava de sonar. Descobriren el cos inert d’un home inclinat cap endavant, el pit prement el volant, els ulls esbatanats, la boca oberta com si li faltés l’alè. A la seva dreta, el bust d’un maniquí de mida natural amb les dues mans al cap, els cabells esbullats i un somriure burleta que van espantar a més d’un curiós que s’acostà al vehicle en confondre’l per una dona. L’autòpsia dictaminà que es tractava d’un atac de cor fulminant. Descartat el suïcidi perquè ningú escriu la macabra “Estar mort és una putada” abans de manllevar-se la vida, no s’explica com va arribar el missatge al retrovisor. Per més misteri, el format de la targeta coincidia amb les que estaven amagades dins la maquinària de La Moños per ser lliurades al creient en el futur visionat, però, curiosament, aquest text no es repetia en cap de les altres. Sense més testimonis ni proves, es va tancar el cas. L’autòmat només va ser regirat pel tècnic del taller, una greu negligència policial. Fou aquest qui va trobar el missatge “Estarem junts fins al final” i el trobà tan escaient que l’aprofità per incloure’l en el ram de flors que regalaria a la seva dona amb motiu de l’aniversari de noces. En aquesta vida, el que per a alguns és blanc nuclear, per a d’altres és negre sutge.

Un relat de: Lluís Pagès 

dimecres, 17 d’octubre del 2018

Ja queda poc!

Ja queda poc per... A veure si ho endevineu! Com a pista ahí va un antic relat inclòs al Satíricon, de Petroni.
Lucas Cranach el Viejo,1512

"Dio la casualidad de que mi amo había marchado a Capua para colocar unos restos de serie. Yo, aprovechando la ocasión, convenzo a un invitado nuestro para que venga conmigo hasta el quinto mojón. Era un soldado valiente como el demonio. Nos largamos sobre el canto del gallo; la luna daba una luz como de mediodía. Llegamos a la altura de las tumbas; nuestro hombre empezó a hacer sus necesidades junto a las lápidas. Yo me siento canturreando y me dedico a contar las lápidas. Después, cuando me fijo en mi compañero, está desnudo y ha colocado toda su ropa junto al camino. Me quedé sin resuello: estaba como muerto. En tanto, él meó alrededor de su ropa y, de repente, se convirtió en lobo. No creáis que bromeo: ni por todo el oro del mundo mentiría. Pero, volviendo al tema, cuando se convirtió en lobo empezó a aullar y se escapó al bosque. Yo, en un principio, no sabía ni dónde estaba; después me acerqué a recoger su ropa y... se había convertido en piedra. Si alguien puede morir de miedo, ese fui yo. A pesar de todo, desenvainé la espada y... zis, zas, zis, zas, corté las sombras hasta llegar a la finca de mi amiga. Estaba hecho un cadáver, a punto de perder la respiración, el sudor me corría por la canal maestra, los ojos sin vida. A duras penas conseguí recuperarme. Mi Melisa primeramente se extrañó de que anduviera por ahí tan tarde y me dijo: "Si hubieses venido antes, al menos nos hubieras echado una mano: un lobo entró en la finca y ha destrozado todas las reses, como un carnicero. Pero, aunque se ha escapado, no se ha ido de vacío: un esclavo nuestro le ha atravesado el cuello con una lanza". Cuando escuché esto no pude ya pegar ojo y, con las primeras luces, me escapé a casa de mi amo Gayo con el rabo entre piernas. Y cuando llegué al lugar en donde la ropa se había convertido en piedra no encontré más que sangre. Al entrar a casa mi soldado estaba tendido en la cama como un buey y el médico le estaba curando el cuello. Me di cuenta de que era un hombre-lobo y después ya no pude compartir el pan con él, aunque me hubiera matado. Allá lo que opinen los demás: si miento que vuestros dioses protectores lancen sus iras sobre mí."

Petroni, Satíricon   LXII     (Ed. Akal   Trad. Carmen Codoñer)

dissabte, 13 d’octubre del 2018

Rebels i transgressores

Per tal de celebrar el Dia de les Escriptores la biblioteca de Sant Josep organitza un taller de creació literària impartit per Susana Paz i dirigit a nois/as de 12 a 16 anys. Aquí podeu trobar tota la informació.

divendres, 28 de setembre del 2018

Quasi a punt!


La biblioteca està començant a caminar, els horaris i professors de guàrdia ja estan establerts i quasi tots els llibres de lectura estan disponibles. Certament falten algunes lectures que s'han decidit ara al mes de setembre, però esperem que en menys de deu dies us les poguem oferir.


Us recordem que en aquest mateix bloc hi ha una pàgina que es diu "Les nostres lectures en línia" on podeu trobar-ne molts dels llibres recomanats en format PDF.

I com sempre,  si teniu algun suggeriment, aquí estem.



dimecres, 23 de maig del 2018

UNA MIRADA FOTOGRÀFICA A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Aquets dies la biblioteca té el plaer d'oferir el seu espai per a la magnífica exposició de fotografies que l'alumnat de l'Escola d'Art ha fet en el marc de la matèria de Cultura Audiovisual. No us les perdeu!







dissabte, 21 d’abril del 2018

Guanyadors del II Concurs de Microrelats

El dia 20 d'abril, durant la celebració del Dia del Centre, es va reunir el jurat format per:

  • Àlex Pitaluga, representant de l'equip directiu,
  • Masabel Màrquez, representant de la comissió de la biblioteca,
  • Fina Matutes, en qualitat d'experta,
  • Laura Añibarro,  representant de les famílies,
  • Laura Ródenas, representant de l'alumnat,
que van decidir atorgar el premi al millor microrelat a:
  • Pilar Camacho, alumna de Cicles Formatius, en la modalitat de microrelats escrits en llengua castellana d'alumnes de 4t, batxillerat i cicles.
  • Noemí Rey, alumna de 3r d'ESO, en la modalitat de microrelats escrits en llengua castellana d'alumnes de 1r, 2n i 3r d'ESO.
  • Sergi Martín, alumne de 2n de batxillerat, en la modalitat de microrelats escrits en llengua catalana d'alumnes de 4t, batxillerat i cicles.
  • Judith Tur, alumna de 3r, en la modalitat de microrelats escrits en llengua catalana d'alumnes de 1r, 2n i 3r d'ESO.

I què millor per celebrar el DIA DEL LLIBRE que rellegir els relats guanyadors!



A LO MEJOR SIEMPRE HE ESTADO ALLÍ

Tengo miedo, por qué siempre empiezo algo diciendo la palabra "miedo", es que vivo siempre con el y nunca soy consciente de ello? tengo miedo de haber vuelto a ese estado de cansancio, donde nada me importa (o me hago creer a mí misma que es así), tengo sueño las 24h del día, estoy cansada de seguir con esto y de que cada día que me levanto sea una lucha más contra lo que me rodea. Me gustaría dormir un tiempo, y que cuando despierte, como en las películas,  el dolor de nudo en el estómago ya no esté, las preocupaciones se han ido así sin más, ni siquiera recordaba qué situación me llevó a esto. Y vuelvo a tener miedo, miedo de haber vuelto a caer en ese pozo del cual me costó mucho salir...
Quizás pensándolo mejor, a lo mejor siempre he estado ahí, lo único que ha pasado es que lo olvidé por un tiempo…
Pilar Camacho


Simples palabras
Con buena letra escribió las siguientes palabras a la chica de la primera fila:

       Me gustas, y deseo un beso tuyo, te espero en la esquina al final de las clases.
                                                                       
                                                                                   Jorge

Dobló el simple papel y se lo pasó a su mejor amigo Diego para que lo entregara.
Al final de las clases esperó en la esquina y cuando escuchó unos pasos cerró los ojos por el nerviosismo, giró sobre sí y le plantó un beso a aquella chica. Al separarse abrió los ojos esperando sus ojos grises pero en vez de esos vió los ojos marrones de Diego.
A partir de ese día no volvió a fijarse en las chicas

Noemí Rey
Mort
 Una nit, un ball amb la donzella més bella. Cor pres, la mirada fixa en les seues sinuoses formes. Dues siluetes dansaires, una emmascarada pel temor. Delicades passes, que condueixen a una habitació fosca. Un llit, pell pàl·lida que abraça amb delicadesa. Una besada al front, ulls que cauen lentament pel seu propi pes. Silenci, només resta la figura blanca.
¿No és polida l’ànima que expira quan és la mort qui se la emporta?
Sergi Martín

SALTA

El seu cor bategava amb força, mentres la freda suor lliscava per la palida cara.
El vent jugava amb els seus rinxols xops per la forta pluja.
Asseguda des de la vora d'un sèptim pis solament un pensament és passejava al seu cap.
Saltar?
La por li corria per les venes tallades i el suor s'ajuntava amb llàgrimes d'angoixa.
Els seus peus  descalços és balacetjaven llestos per l'impacte.
Aquella trista carta que havia deixat a l'escriptori es veia per la finestra.
Cada crit, cada insult que recordava era com un cop en sec a l'esquena.
Deixant-la tan buida com una closca sense llavor.
La mort l'obserbava des de abaix amb els braços oberts per refutjarla amb una abraçada.
Era l'hora, solament lamentava deixar al seu gos estimat amb totes aquelles horribles persones.
Amb últim sospir és va arma de coratge i és va llançar als braços de la seva nova amiga vestida de negre.

Judith Tur


dimarts, 10 d’abril del 2018

Últims microrelats

Mors
 
  Una nit, un ball amb la donzella més bella. Cor pres, la mirada fixa en les seues sinuoses formes. Dues siluetes dansaires, una emmascarada pel temor. Delicades passes, que condueixen a una habitació fosca. Un llit, pell pàl·lida que abraça amb delicadesa. Una besada al front, ulls que cauen lentament pel seu propi pes. Silenci, només resta la figura blanca.
¿No és polida l’ànima que expira quan és la mort qui se la emporta?

Abaddon
Capitán

Capitán era, y capitán siempre  sería. Ya lejos de la mar como en medio de ella.
Un día me encontré con una sirena. Aquella sirena al escucharme decir lo que era se hecho a reír y dijo:
-¿Tú capitán? Pero si no tienes grumetes. Y este barco ni siquiera es tuyo. No eres capitán.
Sus risas y sus palabras no me dolieron puesto que tenía razón menos en una cosa. Yo sí soy capitán.
-Te equivocas, sirena. Sí soy capitán, soy capitán de mi vida. Hago lo que quiero y cuando quiero sin que nadie me frene. No como tú, que eres prisionera de nadar por siempre en estas aguas.
                                                                                Rey


LES EMOCIONS AL MEU DIA

Al llarg del dia, observo a la gent, pot parèixer estrany però, és així, miro si estan feliços, tristos o enfadats.
Qualsevol cosa que jo vegi que li passa a una persona, faig el possible per aconseguir la felicitat d’aquella mateixa.
Si veig a una persona tirada al carrer, li compro alguna cosa per menjar, si una persona no ha tingut un bon dia, encara que no la conegui, faig un petit gest per intentar veure-li un somriure, encara que el gest, només sigui donar-li els bons dies. Una persona trista, és més difícil d’animar segons la situació, no puc fer molt però intento dir-li alguna cosa com: tot anirà bé, no et preocupis.
En canvi, quan jo estic tenint un mal dia, no faig res perquè la gent s’adoni que estic patint per no preocupar al meu cercle d'amics i familiars. Malgrat tot, de vegades, m’agradaria que una persona, com jo, em diguès alguna cosa quan vegi que no estic bé, però, ningú ho fa. La societat d’avui en dia, va a la seva. De vegades….em sento sola.
Primavera

Lucidez

  Anduve por su calle,  mas ella ya no estaba. Tan sólo restaba, regocijándose, en la imagen que de mis recuerdos quedaba. Seguí por aquella senda, pero las voces atormentadoras no sosegaban. Un leve rumor, una risa escalofriante y un chillido desgarrador… un breve suspiro mío al probar de vislumbrar aquello que ya se perdió. ¿Dónde se fue, alma mía? ¿Por dónde se marchó, dichosa psique? Puesto que sin ella, la vida es pesar y la razón… locura.

Rey Tuerto


                                                                                       

dijous, 22 de març del 2018

Cinc microrelats.



Mi rutina mañanera

Al despertarme abro la ventana esperando a que algún día aparezca mi Romeo o mi principe azul, o simplemente alguna persona que me ame de verdad tal y como soy. Después voy al baño me limpio la cara, me miro al espejo imaginando una sonrisa en mi rostro y me digo a mí misma en voz alta "te quiero". Por desgracia, se que no es real, solo es un pensamiento idealizado de mi vida. Entoces rompo a llorar, pero en silencio y sola, para que mi madre no me escuche, porque ella es la única razón que me queda para seguir viviendo. 
                                          
 Mónica de Troya

LA OSCURIDAD

- Llegas de noche a casa, después de un largo día de trabajo y sólo piensas en descansar. Buscas en la oscuridad el interruptor de la luz pero otra mano ya está ahí.

                                                                                   Maléfica

Silbidos al cantar

Lejos de la ciudad, lejos de los pueblos, un hombre ya muy mayor vivía en una montaña solo. O eso creían las personas que lo habían conocido. Pero no, él vivía rodeado de animales que le adoraban, en especial un pajarito más pequeño de lo normal que había crecido en su cuidado. Aquel pajarito que solo tenía al hombre iba cada día y le cantaba. Hasta que un día ya no volvió a hacerlo. El hombre murió. Y cuando lo hizo el pequeño pajarito le cantó durante todo el día para luego callar para siempre.
                                                                      Rey
Dientes

-¡Mamá! Se me ha caido un diente. ¿Hoy vendrá el Ratoncito Pérez? -dijo la niña.
-Sí, hija.
El niño extrañado miró a su madre que se abrigaba con una manta.
-Mamá, ¿qué es el Ratoncito Pérez? -preguntó.
La madre con cariño y pena lo miró:
-Es un ratón que les trae dinero a los niños que se les cae un diente, lo dejan bajo la almohada y al día siguiente en vez de estar el diente hay dinero.
-A mí se me han caído dientes antes ¿por qué no ha venido?
-No lo dejarías bajo la almohada.
A los pocos días se le cayó un diente y corrió a darle la noticia a su madre. A la noche miró el cartón donde dormía, no tenía almohada. Así que decidió coger una piedra y dormir sobre ella toda la noche. Al amanecer se despertó y al levantar la piedra el diente no estaba, pero tampoco le habían traído nada. Desilusionado miró a su madre que le observaba tristona.
-Mamá ¿por qué el Ratoncito se ha llevado mi diente pero no me ha traído nada?
La madre le levantó y lo abrazó mientras lloraba.
-No te preocupes, algún día lo hará.

                                                                                        Rey
Algo más que comida

-Chef era y eso seré siempre, pero algo le faltaba a mis platos, y ese algo era chispa. No sabía como darsela hasta el día que llegó a mi restaurante Charlotte. Fue mi iluminación. Ese día cociné diferente, cociné un nuevo e increíble plato. Ese plato iba dedicado a ella. Recuerdo acercarme a tu mesa con el plato y entregárselo. También recuerdo su sonrisa al degustar lo.
-¿Volvió a saber de ella?
-No, cuando se marchó del restaurante no la volví a ver.
-Bien, creo que con esto tenemos suficiente. La noticia del exitoso plato Charlotte se hará pública pronto.
-Gracias.
-No, gracias a usted, señor chef -dijo el periodista.

                                                                                 Rey