Aquell dia van ser les cinc i mitja quan vaig aturar-me per poder contemplar aquella meravella que tan familiar era per jo. El mar podria haver estat enfadat i manifestar-se amb moviments violents i escuma, però no, estava tranquil, blau, cristal·lí i amb petites arrugues. Això últim ho entenc: vol dir que està envellint i per aquesta raó l’hem de cuidar molt. També tenia les petites protuberàncies que tant caracteritzen la zona. Eren concretament dos illots, però hi havia d’altres més llunyans. Estaven fets de roca gris i irregular i un d’ells tenia un far vermell. Illa negra, crec que es deia.
Per la dreta treia el cap l’extrem de l’antiga murada de Dalt Vila, feta per pedres tallades i extretes de la costa d’Eivissa. Estava coronat amb una torreta de vigilància i al seu costat l’acompanyava una casa blanca amb moltes finestres blaves com el mar, a part d’unes poques persones que feien el mateix que jo al costat d’un fanal, encara apagat perquè quedava una hora més de llum natural. M’eren molt insignificants si les comparava amb el paisatge.
El cel era blau i també estava serè. Potser havia contagiat als que tenia al voltant i, per això, tot estava tan assossegat. Els núvols eren un cinturó de cotó que adornava l’horitzó. Eren de color gris blavós i taronja. El que havia dalt de tot era un avió que feia de pardal. El vaig envejar molt, perquè ell era capaç de veure quasi tota l’illa des d’aquell lloc. Finalment em vaig conformar amb el somriure amb què vaig anar-me’n després d’una agradable tarda.
