I QUEIXALETS TAMBÉ!

Rondalla  d'Enric Valor

I QUEIXALETS TAMBÉ!

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.

Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d'intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d'oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abudantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però les nits, d'ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l'aigua i l'udol del vent en els oms de la baixada.

— No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d'un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol.

Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l'arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.

—Això és un xiquet que plora per ací! —va dir-se tota estranyada.—Eeeeeh, Eeeeeh! —s'oïa en la fosca.Sí que plorava un criançó, i ben prop.

Davall a pleret entre els oms. Se'l va sentir a la vora.

—Eeeeh, eeeeh!A l'esmortida claredat d'un fanal d'oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d'un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l'abandonat.
— Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!Ella es compadia de tot car de l'infant , i ja pensava d'endur-se'l a sa casa.

En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l'altre, va arribar davall del fanal d'oli penjat a mitja costera, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.

— Oh, si te dentetes! —exclama admirada la fadrina.— I queixalets també!! —retrucà el xiquet amb una veuarra d'home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs i grandots, mig corcats, corbats com els de un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d'impudícia i de maldat.
— Aiii!SEGUEIX LLEGINT AQUÍ