Aquest és el número de microrelats ajustats a la convocatòria que hem rebut fins ara. I com sembla que us heu animat a darrera hora, hem decidit ampliar el termini de lliurament fins al 5 d'abril.
LES
SEVES ÚLTIMES PARAULES
Estic
bé. És el que sempre deia, fins i tot, a mi mateixa. Però no és
veritat. M’he adonat compte de la falsedat d’aquelles paraules.
Cada dia, em despertava com una ànima en pena. Buida. Però sempre
m’esforçava per mostrar-me feliç, amb un somriure, com ho feia
abans. No sé per què m’ha passat això, però és així. Fa un
temps vaig prendre una decisió, fer una carta. Una carta, amb les
meves últimes paraules.
“No
m’agraden els acomiadaments. Tu ja ho saps. Però necessito fer-ho.
Almenys per tu. Quan estiguis llegint això, probablement no tornis a
veure’m. I ho sento, de veritat. Però no puc seguir estant en un
món que no és el meu. He nascut en el lloc i moment equivocats. No
estiguis trist. De fet, tu ets l’única cosa que em penedeixo de
deixar enrere. T’estimo. Per favor no ploris quan hagi mort.”
De
sobte, vaig caure. No vaig pensar ni sentir res. Que curiós, aquesta
és la primera vegada que he somrigut de veritat.
Poc
després, va entrar ell.
-Què
has fet!?- li va semblar advertir algunes llàgrimes als seus ulls i
angoixa a la seva veu.
Va
trobar la carta.
REFLEX
va tornar a fer-ho, ho va destrossar tot de nou amb els seus punys
tancats amb tanta força que es clavava les ungles a la pell. El nus
de la seva gola es feia més gros obligant-la a respirar amb
dificultat. Va cridar amb totes les seves forces mentre li semblava
advertir algunes llàgrimes als seus ulls i angoixa a la seva veu.
Plorant va caure de genolls abraçant-se a si mateixa esperant que
tot acabés. Però no desapareixia, no podia desaparèixer! La
desesperació va començar a envoltar-la i amb ella les parets
començaren a tancar-se fent l’espai més petit fins que es va
quedar sense aire i la veu no li sortia, no podia cridar, només
demanar ajuda als seus pensaments. Però ningú venia, estava tota
sola. I per molt que ho desitgés, ningú anava ni podia escoltar-la.
Perquè ningú podia saber qué sentia si ella no era capaç de
dir-ho.
-Basta!-
cridava.
-Basta!-
tornà
a cridar-se.
Va
obrir els ulls amb llàgrimes vessant encara per les seves galtes.
Un
altra vegada aquell malson.
VOCES EN EL ENTORNO
-Oh, dios mío… -dice una voz femenina al otro lado de la habitación al entrar.
Ella se lleva ambas manos al estómago y la voz llora.
-¿Eres tu?
-Lo siento mucho, Marta -dice la voz.
Creyó notar algunas lágrimas en sus ojos y angustia en su voz al hablar.
-Describe…
-Es… es mejor que no lo sepas -tartamudea.
-¡Describe el entorno! ¿Qué es esto que siento en las manos? ¿Es sangre? Huele a sangre. ¿Es mía…? -se le quiebra la voz.
-Lo siento.
No logra articular palabras, de su garganta solo salen gemidos de dolor.
Oye como se acerca la voz, se arrodilla y siente como la abraza.
-Mi niño… -consigue aullar.
Ganes de…
Estava en l'habitació, tombat, en el meu llit, escoltant la radio, amb una depressió assota com per plantejar-me el que estava pensant. Tenia massa problemes per a aixecar-me del llit si no era amb direcció cap a aquella finestra, que estava oberta. I em vaig decidir per aquella opció, em vaig aixecar del llit, vaig agafar impuls i vaig volar, volar, volar... cap al que jo creia que era el meu alliberament. Fins que vaig obrir els ulls i vaig veure que queia des de 5 pisos d'altura, cap a la vorera del carrer, i que m'apropava a massa velocitat cap a terra, i just abans de xocar contra a terra vaig veure el reflex dels meus ulls en una bassa d'aigua, uns ulls que tenien por, uns ulls que demanaven estar en el llit de la seva habitació, tombats, escoltant la radio... i va ser llavor quan em vaig adonar que aquella no era la solució, però no hi havia marxa enrere.
Palermikola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada