DIA DE LA POESIA

 Avui iniciem cada classe recitant un poema o visitant el nostre arbre de la poesia.

Monstres

MONSTRES

Papà ara està tornant del treball i mentre mamà segueix a la seva habitació, a centenars de quilòmetres de mi, és com si estigués al meu costat. On ja no hi ha ningú qui pugui veure'm, on la vulnerabilitat s'apodera de mi. 

Per què tenim por de ser nosaltres? Papà ara ha tornat del treball, mamà segueix a la seva habitació, a centenars de quilòmetres de mi, és com si continués sentint-me observada. 

Li demano a Déu un lloc en el qual em senti lliure, on ningú em jutgi, on mamà no m'amenaci a centenars de quilòmetres, on senti que papà estigui igual de prop que els altres. 

Papà és a l'habitació, li dic bona nit. Mentre em llevo la màscara i la disfressa, mamà m'observa i comença a enviar-me missatges, no atura. 

Ni tan sols en el nostre estat més vulnerable els monstres pararan d'agredir-nos. 

Natt!

Com un laberint / Amor de negocis

 Com un laberint

En uns carrers molt estrets i uns carrers molt difícils per entrar-hi, com un laberint. Però malgrat tot això és una part on tots els habitants es coneixen, uns enamorats, uns altres treballadors, però sempre contents fent el que els toqui fer, perquè aquesta és la meva família i casa meva.

Speed suuwiiiiiii

AMOR DE NEGOCIS:

-Hola- va dir-li aquell home vestit tot de negre.

-Bona nit, necessita alguna cosa?- va respondre l’home de darrere de la barra.

-Sí, em podries presentar a aquell noi?

-Noah? El noi que està allà parlant amb la dona de cabells blancs?

-Si, ell.

-Per què vols parlar amb ell?-va preguntar el cambrer.

-Perquè vull fer negocis. He escoltat que es un molt bon negociador.-va respondre.

-Ara vindrà, espera al despatx.

Després va aparèixer Noah al despatx.

-Ja era hora!-va exclamar.

-Perdona, però qui ets?

-Em diuen Luke, encantat.

-Noah.

Després d’aquesta conversa parlaren sobre negocis durant hores.

-No vull despedir-me- va dir Luke.

-Ni jo…-va dir Noah començant a petonejar a Luke.

Luke no el va aturar i no es separen mai més.

Els negocis varen ser millors que intercanviar diners a un bar com aquell si no que varen entrellaçar per sempre les seves vides…

Nomeolvides.

Memorias de una salvaje.

 Un nou treball de na Paula Torres. Com ens agrada!

Atracaments, misteris, cases encantades i molt més.

 El atraco perfecto

Había una casa en un barrio lujoso, en la que se encontraba un diamante azul. 

Yo antes vivía allí y ahora otra familia está alojada allí, Un amigo me dijo que había algo valioso escondido en la casa. 

Entonces decidí volver a la casa, e intentar encontrar el diamante.

El plan para robar el diamante era Hacerme amigo de un miembro de la familia, Cuando me invitasen a ver la casa yo aprovecharía para buscarlo, En el caso de que no lo encontrara tendría que ir por la noche sigilosamente.

En una noche de tormenta, cuando la familia estaba ausente, aproveche para buscarlo, ya que conocía la casa. El único sitio que me quedaba por revisar era el sótano.

Mire muy bien por todos lados hasta que mire en el armario de las herramientas y estaba allí el Diamante azul tan valioso. 

Entonces rompí el cristal que estaba en la puerta para poder salir de la casa.

Y así fue como mi casa me hizo millonario.

PATROX

EL MISTERI DE LA FINESTRA

En una casa van entrar a robar, i van trencar el vidre per poder-hi entrar. Quan va venir el propietari de la casa va cridar a la policia, però com que ningú responia mai va saber qui ho va fer.

 Maria Teresa

Els lladres del somni

Un dia normal a Palma, el senyor Martí, un senyor de seixanta anys, va sentir sorolls rars a casa seva com si algú hagués trencat el vidre de la porta. Ell senyor Martí va baixar a veure què passava, i baixant al seu menjador, es va trobar enfront dels lladres més perillosos de la ciutat, els germans Terobo. El senyor Martí es va espantar molt, però estava disposat a fer el que fos per recuperar els seus objectes, però els germans Terobo li van pegar per darrere, al cap, amb un quadre molt bonic i es va desmaiar. Una estona després, es va aixecar del seu llit, i va pensar que només havia tingut un malson. Però després va veure que tenia una ferida al cap, per tant, es va adonar que tot havia realment passat.

                                                                                                                              Swayy

La casa encantada

Hi havia una vegada una casa encantada. Es varen adonar que era encantada perquè sentien sorolls estranys que no eren normals. Varen trucar a la policia, però com no era una emergència perquè no hi vivia ningú dins, varen decidir anar uns nens amb el seu pare. Com no s'obria la porta varen llançar una pedra i rompre el vidre després varen estirar el braç per obrir la porta. Un cop dins es varen adonar que els sorolls eren d'un gat que feia poc havia tingut 7 gatets.

Carlos Garcia

Els meus veïns

Passejo per la ciutat de camí a casa. Quan arribo al meu carrer veig un cartell al costat contrari del meu edifici: no passeu, posa. M'hi apropo. Hi ha una porta de vidre trencat, d'allà dins sento l'esgarrifós so d'una serra elèctrica i m'imagino el pitjor. Des d'aquest dia no podria relaxar-me, no podria estar en pau, i tot perquè… Els meus veïns estaven fent reformes.

Lamigadelsveïns

La clau

Un dia un home barbut va rompre el vidre d’una botiga i va obrir la porta mentre una dona va telefonar a la policia per a denunciar-hi un robatori. Quan la dona va cridar, el policia va venir de seguida. L’agent se'l va emportar a comissaria i, al final, varen arrestar l'home per rompre el vidre de la tenda del costat de la seva.

Màgia

ELS DINERS DE LA SORT

Hi havia un home que sempre anava a jugar-se els seus diners per guanyar-ne més i l'home sempre perdia, però un dia va venir un milionari i li va donar un poc de diners, els va jugar i aquella nit va guanyar.

El Bicho

LA CAIGUDA

No sabia què havia passat. Tot estava ple de sang. Em vaig acostar a aquella porta, em feia por el que em podria trobar darrere seu. Vaig entrar a l'habitació, i vaig caure en picat. No sé quant de temps porto caient, però no veig el final. No hi ha marxa enrere...

luka101010

LA CASA

Ahir va arribar al poble, s'havia comprat una nova casa i havia estat tot el dia netejant-la per quan tornés del treball, descansar. Però, en arribar va veure que la porta tenia un forat, no s'ho va pensar dues vegades, no va obrir amb clau perquè era lògic que havien forçat la porta, així que va entrar. El que hi havia dins era encara pitjor, mobles trencats, tot el terra brut... tot el que havia netejat no havia servit per res. Anava a cridar a la policia quan va entrar un senyor que anava d'obrer i va dir:

- Què fas tu aquí?

- Estic en la meva casa i cridaré a la policia.

- Aquesta és la casa d'en Pep que està vivint en un altre lloc perquè vol que li     reformem la casa.

L'observadora

SENSE OUS, NI VIDRE

Na Maria vivia fora de la ciutat, cada dissabte anava a comprar al supermercat.

Va marxar prompte. En tornar, al migdia, va veure les nou gallines de la veïna al davant de la porta de la seva casa. Va agafar una pedra per espantar-les, elles ràpidament varen marxar, en escoltar el soroll. Na Maria baixava la compra i quan es va apropar a la porta de casa, va veure que hauria de cridar al segur, perquè havia trencat el vidre. El problema era explicar al senyor de l'assegurança, com havia passat l'accident... Els únics testimonis eren les gallines.

Dos punts

Vergonya

Un dia una persona va comprar una casa a Eivissa i per celebrar-ho havia decidit anar-se de festa amb la seva dona i els seus amics. Quan varen tornar van trobar que la seva finestra estava trencada i van a començar a pensar que hi havia un lladre. Així que van cridar la policia i varen venir de seguida. Però al final, eren uns nens que havien jugat futbol i se'ls haviat colat la pilota i havien trancat la finestra. Els policies van riure molt i aquesta persona i els seus amics van sentir-se molt avergonyits.

gol del bicho

UN PETIT ACCIDENT

Anava una senyora pel carrer, i va veure una finestra rompuda. La dona va pensar que tenia una pinta molt estranya, va cridar a la policia. La policia va arribar i va pensar el mateix, era una situació molt estranya. Van veure que tenia un forat de bala. Algú ha intentat matar a algú, havien d'investigar-ho. Dins de l'habitació d'on es trobava la finestra no hi havia res, i fora tampoc, només una bala de joguina. Quan varen tocar el vidre es va rompre quasi sense tocar-lo! De seguida ho van saber, la bala era d'un jugaroi, i la finestra estava en molt mal estat. Només va ser un petit accident.

Pseudònim

Kiwi

Jo sempre mirava per la porta, sense comprendre per què no podia sortir i ser lliure, però, un dia això va canviar. 

El meu amo, caçador, l'altre vespre va sentir una remor quan dormia, venia del jardí, jo també la vaig sentir i vaig aixecar les orelles pensant, què podria ser? Cada vegada el renou era més gros, mentre una mà intentava obrir la porta. El meu amo, mig dormint, es va aixecar ben enfadat, amb l'escopeta entre les mans, va anar directe a la porta. De seguida, vaig sentir aquell tro com un foc artificial, els vidres de la porta explotaven. Del jardí va venir un crit espantós, de la meva ama, amb la cama plena de sang pels perdigons, però... A mi no em va saber mica malament veure a la meva ama amb la cama sagnant. Finalment, el vidre no hi era, jo era lliure.

Isbi AR

MALA HERÈNCIA

M'estic tornant boig!

He trobat els ensangonats cadàvers dels meus germans, però jo no els he matat, hi ha sang a les meves mans, però jo no he estat, ho juro!, 

mai els mataria per quedar-me l'herència de mamà, he vist una ombra moure's, estic segur que ha estat aquesta estàtua, el vidre de la vitrina està trencat, està maleïda, jo ho sé!

A través del vidre de la vitrina veig una silueta amb un ganivet, em giro i…

-Mama, no pot ser, tu estaves morta!

Sento el ganivet clavart-se al meu pit i tot es torna d'un negre aclaparador.

-Mama? No…- va dir el cos amb un cert riure malèvol— jo soc Mictlantecuhtli el deu asteca de la mort o perquè

ho entenguis millor: aquesta estàtua de valor incalculable que estava a dins de la vitrina. He poseït el cos de la teva “Mamà” i us he matat a tots.

 Lea isg

EL SOROLL

 Venia d'aquí, era un so, un so molt fort, venia de la porta principal, havien trencat la porta, havia estat d'una pedra o una rajola, no sé qui podria haver estat, segurament ha set un insensat, un d'aquells que es va creent que és gran, a primera vista no sabia què fer, no sabia si trucar a algú o apanyar-me jo sol. Havia de fer alguna cosa i ràpidament, trucar a la policia per resoldre el cas, va resultar que seria la millor opció, quan va venir la policia el primer que van fer va ser rastrejar algun alguna cosa que li hagi caigut a la persona que m'hagi fet això i si li va caure la cartera, la policia ho va rastrejar i van trobar on vivia. La policia m'avisà, em van dir que volia que fos el càstig jo li vaig dir que no li posessin un càstig, ja que era un adolescent que pot canviar a bona persona.

EUSTAKIO III

Els vostres microrelats

 

Així de xula ens està quedant l'exposició dels vostrs microrelats. Recordeu que, si voleu participar, el termini s'esgota el dia 24 de març.

"A quien lo lea" i deu més.

 A quien lo lea.

En aquel callejón, a las dos de la mañana, siendo golpeado con toda la rabia del mundo por aquellos tres matones, me di cuenta de que la vida que tenía no era la que yo quería. Por culpa de las deudas he tenido que pagar después del fallecimiento de mi padre, he tenido que hacer cosas que nunca me había imaginado que haría.

Mi padre era un empresario, pero nunca me contó de qué trataba lo que hacía. 

Por culpa de las cosas tan horribles que hacía mi padre he vivido un infierno los últimos meses, pero ya no más, se acabó, yo no quiero vivir así.

Decidí enfrentarme a los socios de mi padre, todo fue de mal en peor y ahora estoy condenado a 5 años de presión por cómplice, mañana tengo el juicio y lucharé hasta el final por mi libertad.

Océano azul

Un sueño en la realidad

Ella caminaba por la noche y le atracaron. Un chico le ayudó, se preocupó por ella y de ahí se conocieron. Pasaron los años y todo fue como ruedas, risas, buenas noticias y pequeñas alegrías andantes. Pero fue todo una ilusión, por el golpe de realidad se quedó en coma y todo lo que soñó lo vivió, pero no estaba ahí. Intentó volver a la realidad, y seguir su vida como la de la otra realidad para ella durante un tiempo.

Colibrí dorado

¿Quieres jugar conmigo? 

De camino a casa, por la noche, las dos niñas con miedo sin darse cuenta pasan por delante de una casa aparentemente abandonada, en la entrada se veía a un niño jugando solo, ellas se quedaron mirando al niño.

El niño va corriendo hacia ellas y les pregunta: ¿queréis jugar conmigo?

Responden con miedo que sí, al entrar por la puerta, ven a dos personas tiradas en el suelo desangrándose de golpe, detrás de ellas se cierra la puerta, una de las niñas decide llamar al 112 de que están en peligro. Dos años después siguen en busca de ellas.  

Lola

Perdut a la ciutat

Ja era de nit i tots els meus amics eren a casa. Jo, en canvi, estava perdut. No sé ni com, però vaig acabar en una zona que mai havia vist, on els carrers no s'acabaven.

Passades unes hores, vaig començar a entrar en pànic. Demanava ajuda a crits, sense cap resposta. Semblava que tothom m'ignorava. A més, tampoc tenia bateria al mòbil, per tant, no podia cridar a ningú. Estava cansat de donar voltes i només volia descansar. Em vaig tombar a terra i vaig començar a plorar.

Va ser llavors quan un infermer em va donar un medicament i em vaig despertar. M'havia oblidat completament, era a l'hospital psiquiàtric, el mateix al qual vaig ingressar fa set anys.

Mister Fantàstic

Más que cristal roto

Me habían dado una semana, nomás. Tampoco era raro, ya tenía muchos años, pero no quería irme sin acabar mis memorias. Así que como cada tarde, me senté en mi escritorio que estaba delante de una ventana y con un bolígrafo continué escribiendo. Me miré en el cristal sabiendo que talvez era la última vez. No me vi. Siempre me había mirado en esa ventana pensando que era yo, y lo único que había realmente era el rostro que toda la vida había querido reflejar. Siempre amable, bien vestido, siempre haciéndolo todo bien: siempre perfecto. Ya no soportaba ver lo que siempre habían querido apreciar los demás, y evitando lo que siempre había temido: a mí. Ahora, siendo ya tarde me arrepentía. La rabia me consumió y clavé el bolígrafo en mi reflejo. El cristal se rompió.

Herredos

DINERO EN JUEGO                                                                                

Desde mayor solía jugar con él hasta que aprendí que no lo debía de hacer, pero me lo pasaba tan bien que no lo deje.

El motorista

La Jugarreta 

Samuel venía de entrenar a balonmano, colgó la chaqueta al llegar a 

casa y se puso a hacer la cena. Suena su teléfono mientras cocinaba arroz, de reojo vio que la llamada era un número oculto y decidió acabar de cocinar, después de comer le llamó. Con frialdad y calma contestó, era su padre que no hablaba hace tiempo, no se lo podía creer, era bastante extraño que lo llamara, ya que no hablaban desde hace 3 años. Nota que su voz está bastante cambiada a como era antes, pero al pasar 3 años no le toma mucha importancia a su voz, después de tener una gran charla el padre le invita a salir un día a un bar del centro. Entre tanta emoción le empezaron a caer lágrimas de felicidad, pero de repente el padre se empieza a reír y dice ‘’Samuel, te la has comido''era la voz de un amigo.

Ethan

Diamante Rojo

Llevaba tiempo trabajando en una tienda de alfilería y nunca se me había roto nada. Esto era así hasta ese día.

Todo lo trajo la entrada de este robusto y serio hombre que tanto conocía y que, cuando me habló, todas las tazas acabaron en el suelo. Intenté pararlas, pero sin querer me hice una herida, de la que salían diamantes rojos, ese rojo que lo acapara todo, que hace que no mires hacia otro sitio que no sea a él, pero, a la vez, un dolor imposible de ocultar que cambió mi expresión facial. Cuando fui capaz de mirar hacia la puerta otra vez, él ya no estaba allí. Había desaparecido, como siempre solía hacer, al mismo tiempo que los diamantes.

Brandi.

Apuestas 

Fue la tarde más intensa de mi vida, apostamos dinero, casa y también terrenos. A partir de aquel día mi vida cambio por completo 

Gerri

   Las sombras                                                   

Me avisaron, me dijeron que no metiera las narices donde no me incumbe,

y yo como ingenuo decidí no hacerles caso, ahora vienen a por mí, los escucho,

cada paso más y más cerca de mí, siento como el corazón me late cada vez más rápido,

cada vez están más cerca, investigan la casa, mueven los muebles sin descanso,

buscándome como locos, hasta que al final logran escucharme.

RedQy  

Un Canvi Inesperat

Havia una vegada una noia,més bella que el sol, membre  de una de les  famílies  més perillóses de tota Napols, el seu pare havia estat detingut en el centre de menors de la ciutat per haver protegit d’un procés cas de violència  a la mare de la noia assesinant al agresor d’aquesta, la nostra protagonista desde la mort de la mare no havia pogut viure mai amb el pare ja que la van tenir molt joves,per aquest motiu ella  es va criar amb la directora del centre de menors que per a ella s’havia convertit en una mare , la noia portava el nom de Futura ja que per als seus pares s’havia convertit en el seu futur, un dìa estava passejant i va decidir entrar amb la seva millor amiga María dins d'un dels pubs mès perillosos de la ciutat, mala idea ja que es va veure inclosa en una serie de desventures que la van fer caure en el joc del bingo i jugaba tan bè que sempre tornava a casa amb molts de diners, mentres tant el seu pare finalment havia sortit del centre de menors i va anar a viure amb ell,Futura estaba contetissima no s’ho podìa creure finalment desprès de tant de temps el seu pare i ella viurien la vida que ella somniava, però un dìa la seva vida es va veure trencada per un tràgic fet, van arribar a la casa de la noia per robar en aquell moment ella estava amb la persona que ella considerava la seva mare adoptiva van rompre la porta amb un dispar d’arma i van ferir gravement a una de les persones que per ella era mès important, estava destrosada no s’ho podìa creure va cridar l’ambulancia d’inmediat i desprès va trucar al seu pare que al verla aixì va decidir sortir corregent del treball i anar a apojarla perquè la pobre estava rota i destrozada, en el moment que es va recuperar la persona per a ella mès important van pasar tant de temps juntes que ella va pensar que res havia cambiat ara estava feliç de veritat no tenìa por de res ja.

La reina dels cors.